El Celler, de Noah Gordon

L’editorial anglosaxona Oval Books va iniciar, fa uns anys, l’edició d’uns llibrets que no arriben a cent pàgines amb el títol genèric de Bluff your way in ... Cadascun dels volums es centra en un tema determinat (el vi, el futbol, Japó, l’economia ...), i l’autor desenvolupa unes idees bàsiques per tal que puguem sobreviure en una conversa d’entesos sense fer excessivament el ridícul. D’aquí la brevetat dels textos. Els autors acostumen a tractar els temes d’una manera força irònica, i per tant la col•lecció té un èxit relatiu. Sense ànim d’ofendre, m’atreveixo a afirmar que si a la darrera obra de Noah Gordon li escapcem tres-centes pàgines potser es podria encabir dins d’aquesta col•lecció. Remarco el “potser”, i el “sense ànim d’ofendre”.

Del senyor Gordon no n’havia llegit pas res; en coneixia la traça a l’hora d’aconseguir col•locar les seves obres entre les llistes dels més venuts, i les vegades que l’havia vist per televisió, o n’havia llegit entrevistes, m’havia caigut simpàtic. Després d’haver-me empassat les prop de quatre-centes pàgines publicades per Roca Editorial em continua caient simpàtic. Però poca cosa més. Sent agosarat, diria fins i tot que si un escriptor català presenta una manuscrit com el d’El Celler a una editorial del país, els papers acabarien decorant algun prestatge oblidat. Però tenint en compte que darrerament es publica de tot, tampoc ho afirmaria taxativament. I a més, tampoc és la meva feina fer edició-ficció.

I això que la història promet. Un jove pagès, que ha de fugir del país arran d’un complot polític tèrbol, coneix a Occitània i de la mà de monsieur Mendes els secrets de la vinya i del vi. Quan, anys després torni a Catalunya, aplicarà els seus coneixements a la vegada que esquiva problemes, recupera amistats, refà la seva vida personal i afectiva i inicia carrera política (a contracor, si hem de fer cas dels seus pensaments). La història, en definitiva, d’un selfmademan, d’un home fet a si mateix i contra els elements, que es capaç de treballar dur pel que desitja i, a la vegada, mostrar suficient mà esquerra en l’àmbit social (i fins i tot religiós). Com podeu comprovar, la cosa té els suficients elements com per agradar al públic en general ... Però alguna cosa patina. No em feu concretar massa; al cap i a la fi, Noah Gordon tampoc es que concreti massa. La gran tasca de documentació, si se’ns permet, no es que es vegi per gaire racons de la novel•la: la indeterminació n’és la característica principal. Ja no parlo d’un personatges que de vegades són excessivament plans, unidimensionals. Gordon aboca pel broc gros: quan tarda un viatge en mula (o carro, o macho, o el que sigui), de Santa Eulàlia a Sitges? Res, pel que sembla: anar i tornar es pot fer en una tarda. El preu de les coses? O són barates o són cares (però para de comptar: no hi surten xifres per enlloc). Perquè el germà d’en Josep Àlvarez, en Donat, ha d’anar a treballar a una fàbrica tèxtil de Barcelona? Que no n’hi havien, a Vilanova? Ja sé que algú dirà que sóc localista, però tenint en compte que el protagonista va a vendre vi al mercat de Sitges, i que la potència tèxtil de la Vilanova d’aquella època era brutal (llegiu els textos publicats per Albert Garcia Balañá, per exemple), la introducció de Barcelona sembla més una necessitat promocional que no pas cap altra cosa. Al cap i a la fi, si alguna vegada ha existit el Gran Penedès, va ser en aquells anys; i Barcelona, amb l’excepció de la mà d’obra qualificada, era per aquelles dates un destí tant o més exòtic que Hong Kong en l’actualitat.

I podríem continuar amb el reguitzell de petits detalls que fan que em miri aquesta novel•la no tant com una obra literària, sinó més aviat com una mena d’encàrrec fet amb la justa mesura d’interès i desgana. Interès per la vinya, pel vi, per la gent: probablement són les descripcions de la feina al camp el que pugui atreure més l’atenció dels urbanites com un servidor; i aquí val a dir que Gordon em convenç (tot i que també cal m’agradaria conèixer l’opinió d’un pagès, o d’un vinyater, sobre el tema). Desgana per demostrar la suposada i immensa documentació prèvia a l’hora d’escriure: massa generalitats, massa indefinició en aquells petits detalls que donen regust d’obra enllestida. De vegades, hom pot arribar a tenir la sensació d’estar davant d’un guió, d’un primer esborrany. Però el pes del llibre entre les mans ho desmenteix ràpidament.

Una petita referència mereixen les espifiades en la traducció. Servidor, que només llegia per llegir, n’ha trobat una en l’edició catalana; i un amic, el nom del qual guardarem en l’anonimat per evitar represàlies, una altra en l’edició espanyola. En l’edició catalana apareix una curiosa baralla de cartes on, a banda dels quatre pals tradicionals, treu el cap una sota de cors difícil d’encabir entre espases, bastos, oros i copes (pàgina 173); en l’espanyola, l’uniforme dels castellers de Santa Eulàlia arriba a ser excessivament llampant i gairebé moixiganguer: “camisa verde y pantalón rojo” (pàgina 43). Presses a l’hora de lliurar les traduccions? Aneu a saber: en l’edició espanyola, la baralla és completament francesa, i en la catalana els castellers porten els tradicionals pantalons blancs ...

El que és innegable és que, a hores d’ara, l’obra ocupa una posició de privilegi en els rànquings de llibres més venuts. Si més no a Catalunya. I el que és evident, també, és que si l’èxit de l’obra és similar en terres anglosaxones, aviat començaran a ploure turistes nordamericans a Vilafranca i voltants. L’efecte celler entra més dins del món de la promoció turística (etnoturística, per ser més concrets), que no pas dins del món literari. I això és bo. Com diria Fabià Estapé, qualsevol cosa que porti divises és bona. Però ja se’m permetrà una digressió extemporània: si a sobre de les divises, amb aquest llibre s’aconseguís que els catalans comencem a valorar el vi del país i deixem de comportar-nos com uns provincians consumint vi de la Rioja perquè fa més senyor, ja em donaré per satisfet. Satisfacció que, com les divises, poca cosa té a veure amb la literatura.

Recomanacions

• Seixanta anys d’anar pel món, Eugeni Xammar
• La lluna de paper, Andrea Camilleri
• Los girasoles ciegos, Alberto Méndez