La lladre de llibres, de Markus Zusak

No en coneixia l’autor ni per referències; només després he acabat entenent perquè un australià és l’autor d’algunes de les pàgines més senzilles, més subtils i més entendridores sobre l’horror del nazisme. Ho entens quan te n’assabentes que Markus Zusak va començar la seva carrera com a escriptor de literatura infantil, i que la seva família és de procedència germànica (mare alemanya, pare austríac). L’origen del llibre són, precisament, dues històries que la seva mare li contà quan era petit, i que l’impactaren produndament: el bombardeig de Munich i la visió d’una columna de jueus camí de Dachau. Històries i vivències que Zusak recollirà, i convertirà en passatges d’una novel•la que sorprèn i emociona.

Zusak tenia la intenció d’escriure un llibre de cent pàgines, i al final el volum sobrepassa amb escreix les cinc-centes. I podrien haver estat més, perquè la manera que té Zusak d’escriure, de descriure, de presentar-nos la història i els personatges, fan que més que no pas llegir, devoris. I això que el principi del llibre pot arribar a descol•locar: el fet que sigui la Mort, en primera persona, la que ens vagi narrant la història és sorprenent. Val a dir que és un recurs perfectament desenvolupat per l’autor: la troballa de la Mort com a narradora produeix una tensió emotiva afegida a la intrínseca de la història. Perquè és una Mort amable, amb punts d’ironia i bondat, fins i tot deixos poètics, i sobretot cansada de la seva feina. I segurament aquest cansament és el que fa que es fixi en la Liesel i la seva història; si haguéssim de resumir amb una sola paraula tanta pàgina, aquesta seria esperança. L’esperança que destil•la la història de la Liesel, dels seus pares adoptius, Hans i Rosa Hubermann, de la seva fixació per la literatura, d’en Rudy, d’en Max Vandenburg ... i que fa que fins i tot la senyora de la Dalla (que no s’està de recordar al principi del llibre que no porta ni dalla ni falç) retingués la imatge d’aquella nena de nou anys mentre robava un llibre al costat mateix de la tomba del seu germà. La Mort ens va informant puntualment de la vida d’aquesta noia que, en la seva passió per la lectura, arriba a blanquejar el Mein Kampft per tal d’escriure-hi noves paraules. I en la seva humanitat, arrisca la seva vida i la de la seva família amagant un boxejador jueu al soterrani de casa. La innocència dels protagonistes contrasta amb la violència dels personatges més vinculats a la ideologia nazi, sigui l’uniformat de torn o la botiguera amb obsessió pel braç alçat.

Com qualsevol altra novel•la amb un conflicte bèl•lic de rerefons, el contrast entre tendresa i crueltat, amistat i odi, recorre totes les seves pàgines. Però la història de la Liesel, per algun motiu, ens enganxa; podem imaginar-nos-en el final, però això no atura la nostra curiositat per aquell acordionista i fumador empedreït que és en Hans, el pare adoptiu de la Liesel, i que potser sigui el personatge més ben trobat de la novel•la més enllà de la pròpia protagonista o d’en Rudy Steiner, l’amic de la nena sanament obsessionat amb Jesse Owens.

Amb el llibre encara calent, Markus Zusak va declarar a la premsa australiana que la seva intenció era escriure una novel•la sobre “aquell petit porcentatge” d’alemanys que es negà a recolzar els postulats de Hitler, i que va ser capaç d’arriscar la vida amb grans gestos o fins i tot petits actes de resistència. Aquests petits herois, com la Liesel, són l’ingredient que ens acaba deixant un regust dolç un cop acabada la darrera línia. Herois com aquells cinc estudiants universitaris de Munich que, en plena bogeria nazi, s’agruparen en una organització de resistència anomenada LaRosa Blanca. I que pagaren el seu atreviment amb la guillotina.

La Lladre de Llibres és una petita obra mestre que, en el fons, no fa sinó mostrar-nos que enmig de l’horror i la barbàrie, poden sobreviure la dignitat i l’esperança. Que la Humanitat, doncs, pot prevaldre. I això, una espurna de llum i confiança, en els temps que corren, no és poc.