Opinió

El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo, de Quim Aranda

Portada del llibre El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo

Portada del llibre El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

Tot i ser autor d’alguns llibres, Quim Aranda és periodista. O això és el que creia jo abans de llegir la seva primera novel•la, El avión de madera que logró dar media vuelta al mundo. Un cop empassades les més de sis-centes pàgines del volum, tinc la sensació que és escriptor. Un gran escriptor.


En coneixia les cròniques i col•laboracions a l’Avui. I també les obres i treballs que, en motiu de l’aniversari de Pepe Carvalho, el personatge de Manolo Vázquez Montalbán, havia fet. És per això que, quan vaig llegir que Aranda havia abandonat temporalment el periodisme per la literatura, em vaig llençar de cap a la llibreria per poder-ne llegir el resultat. Tenia l’esperança que l’obra mereixeria la pena. I per sort, aquest cop l’olfacte no m’ha fallat.


Aranda confegeix a El avión ... alguna cosa més que la novel•la de l’emigració, com diuen els crítics. Si Jesús Moncada va rescatar Mequinensa de sota el pantà, Aranda fa el mateix amb Escua, amb la intenció de narrar-nos una història familiar que ens portarà per dos continents i mil experiències. La família del protagonista del relat, Marcelo Rojo Díaz, ens va apareixent pel relat amb constants anades i vingudes endavant i endarrere en el temps; la primera persona emprada pel narrador converteix el volum en una obra personal, personalíssima. Amb innegables tints autobiogràfics. De la mateixa manera que –diuen- la magdalena va servir a Proust per retrobar el temps perdut, un simple avió de joguina és l’eina que transporta Marcelo Rojo pels viaranys de recompondre la seva nissaga familiar. I la narració flueix amb mestria. Des de l’Escua enterrada per un d’aquells pantans grandiloqüents del franquisme al Brasil de la tia Magda, passant per la Barcelona dels anys seixanta o la residència de Pierre Villar, Marcelo Rojo ens va mostrant tal com raja la peripècia de tota una família d’eternos recién llegados: petites històries que es van entrellaçant fins aconseguir un tapís teixit al detall.


Amb un estil que recorda bastant al de Manolo Vázquez Montalbán, Aranda s’estrena en el món de la literatura amb un obra contundent. Travada. De llarg abast. Per caure d’esquena.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!


Últims articles publicats


SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local