Mort i Pam, de Vicent Andrés Estellés

Si fem cas de la lògica, el menjador és l’espai de la casa on s’hi menja. De vegades, però, la lògica no és del tot fiable. Per les més diverses superfícies del menjador de casa s’hi acumulen piles de llibres que no haurien de ser-hi: pendents, de lectura immediata. I hi van criant pols ... Hi ha, però, un parell de zones reservades. La primera, als clàssics indestructibles: Les Mil i Una Nits, L’Odissea en traducció de Carles Riba i gravats de Ricart, Els Viatges de Gulliver en versió il•lustrada, els Contes de Canterburby, el guió de The Quiet Man, els Pensaments despentinats de Lec ... Un prestatge, però, acull els volums que més m’estimo: deu llibres, editats per Tres i Quatre, que recullen l’obra completa de Vicent Andrés Estellés. Els complementen l’estudi que fa anys va publicar Dominic Keown sobre el poeta de Burjassot: Polifonia de la Subversió.



Evidentment, no és la meva intenció recomanar-los que comprin els deu volums de l’obra completa. Ho podria fer, però de poc serviria. És per això que m’atreveixo a recomanar-los que s’acostin immediatament a la llibreria més propera i es firin Mort i Pam. Antologia Poètica. Un recull de poemes especial de qui, probablement, sigui l’autor de versos més destacat de la literatura catalana del segle XX. Perquè, especial? Doncs perquè la selecció de poemes no l’ha fet altra persona que la seva filla Carmina, i perquè el volum no deixa de ser una manera diferent d’acostar-se a l’obra d’un treballador infatigable de les paraules. Si la poesia és gairebé l’art de concentrar en poques paraules els sentiments i les passions i la vida i el que faci falta, Estellés és un mestre. Un mestre amb majúscula. Hom pot submergir-se en la seva obra, i trobar de tot: és el poeta de la carn, del pensament, del compromís, de la fam, de la il•lusió, de l’esperança, del toc d’ironia, de la ràbia, de la integritat, de l’alegria, de la pàtria, del record. I tot això sense artificis, sense grandiloqüència: amb la senzillesa de qui escriu amb el cor, i a raig.



Agafo el volum, que tinc aquí al costat, i copio literalment els primers versos que se m’apareixen a l’atzar: “Per no tenir no tenia/ni tan sols una set d’aigua./ Però duia en els seus ulls/un estel per on anava”. Insisteixo: cap a la llibreria a comprar aquest conjunt de seixanta-vuit poemes inigualables. La seva obra mereix alguna cosa més que encapçalar discursos mediocres i escrits “polítics” prescindibles.



PS. Si quan llegeixen aquest article és diumenge, o festiu, cap problema: cliquin sobre aquest enllaç i donin-li un cop d’ull. Degustin-lo com una copa de bon vi del Penedès: vista, olfacte i gust. Que les lletres els ballin al paladar i els escalfin cos i ànima. De res.