Gent Mestissa

Irlanda va ser, durant anys, una mena de rebost de la cultura europea. De Jonathan Swift a James Joyce, passant per figures de divers pelatge com Bram Stoker, Oscar Wilde, Samuel Beckett o Flann O’Brien, aquella illa ha vist com s’hi escrivien algunes de les obres fonamentals de la literatura universal. I això, en un territori que acull una població similar, en quantitat, a la catalana.



Hi ha un adagi que diu que dins de cada irlandès s’hi amaga un poeta (alguns, fins i tot, surten de l’amagatall i, com Yeats o Heaney, aconsegueixen un Nobel). N’hi ha un altre que afirma que, en perdre la llengua pròpia –el gaèlic-, els irlandesos es conjuraren per escriure millor en anglès que no pas els propis anglesos; les comparacions són odioses, però és ben cert que hi esmercen moltes pàgines i força talent (si ho aconsegueixen o no, ja queda a gust del lector). I diu un tercer adagi –el darrer: els ho prometo- que Déu va inventar el whiskey per impedir que els irlandesos dominessin el món. Potser sigui per aquest licor, i per un clima advers, que les obres irlandeses sempre deixen un fort regust a la boca, i de vegades fins i tot cremen un xic la gola i la boca de l’estómac.



Temps ha passat, però, des de l'època de la Irlanda del monocultiu de patata: aquella Irlanda humida fins a la tuberculosi i pobre en tot, excepte en esperit; aquella Irlanda que Heinrich Boll va retratar meravellosament a Diario Irlandés. Ara ja parlem del Tigre Celta, i el país ja ha abandonat els darrers llocs del rànquing europeu (on continuen residint, sembla que amb contracte vitalici, Portugal, Grècia i Espanya). El miracle econòmic s’ha traduït també a l’àmbit cultural: The Coors ha substituït The Dubliners, per entendre’ns. Dublin cada cop sembla més una estranya –i entranyable- barreja de Barcelona i Londres. I tot això es nota també en la literatura; un dels màxims exponents de la literatura irlandesa actual, Roddy Doyle, barreja realitat amb ficció dins dels estàndards de la narrativa internacional, però –com ha de ser- bevent de la tradició pròpia. Les adaptacions cinematogràfiques de la celebèrrima trilogia de Barrytown (The Commitments, The Snapper, The Van), han estat èxits incontestables.



Tot i la pèrdua d’un cert sentit d’avantguarda en la literatura mundial (John Banville no és ben bé James Joyce), el procés de sortida de l’ancestral empobriment irlandès ha donat també els seus fruits en la literatura del país. Aquí a Catalunya, els més coneguts potser siguin els volums redactats per Frank McCourt: l’autobiografia d’un irlandès des dels foscos carrers de Limerick (Les Cendres d’Àngela) fins a les aules dels Estats Units (El professor). Llibres carregats d’anècdotes i que sobreïxen un vitalisme envejable.



Però del volum que els vull parlar avui no se n’ha fet gaire ressò. En primer lloc, perquè l’editorial que l’ha publicat, Límits, és andorrana (sí, sí: a Andorra hi ha alguna cosa més que tabac, portuguesos i diner negre!); i en segon lloc, perquè l’autor, Hugo Hamilton, no apareix en l’estudi més a fons que conec de la literatura irlandesa contemporània (La invención de Irlanda, de Declan Kiberd). Què té d’especial, Gent Mestissa? A priori, seria l’enèsim volum autobiogràfic sobre una infància traumàtica en un context advers; fins aquí, res de nou sota la capa del sol. Però hi ha un factor que converteix l’obra en peculiar: l’entorn familiar. El pare de l’autor és irlandès, militant del gaèlic, i la mare alemanya. D’ací el títol del llibre, i també la mateixa definició que fa Hamilton de l’ambient en què va créixer: Som la gent mestissa (...). No tenim només una llengua, una història. Dormim en alemany i somiem amb irlandès. Riem en irlandès i plorem en alemany. Callem en alemany i parlem en anglès. Amb un pare obsessionat per la supervivència del gaèlic i una mare alemanya, les vivències i experiències familiars de Hamilton en la segona postguerra mundial poden arribar a posar els pèls de punta. Tot i que la família materna s’havia oposat a Hitler, no és difícil d’imaginar els constants atacs i insults rebuts per l’autor per la seva ascendència germànica (tot i viure en un país neutral durant la Segona Guerra Mundial). Les relacions amb els germans, els veïns, els secrets familiars que s’amaguen (literalment!) a l’armari, el concepte d’identitat que neix enmig de tot aquest batibull ... Tot serveix per confegir una obra que en cap moment serveix a l’autor per passar factura amb el passat. Hamilton es capaç de tractar la seva infància, de tractar-se, amb un cert distanciament irònic. Com en les obres de McCourt: l’humor, sempre, per sobre de tot i en totes les situacions, per dramàtiques que siguin. Seguint la línia iniciada fa segles per un Jonathan Swift considerat, encara per alguns necis, autor de literatura juvenil.



Gent Mestissa és un bon llibre, i sobretot una peça d’humanisme i optimisme; al cap i a la fi, és sovint només això el que busquem en la paraula escrita. Una mica de confort per l’ànima i la dosi justa d’ironia. El seu únic defecte és que, a diferència –per exemple- de The Commitments, d’aquí no en sortirà cap banda sonora. Però sempre podrem posar un CD d’Andrew Strong de fons.