Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia

Durant la transició espanyola, existia una publicació anomenada Cuadernos para el Diálogo. No és que fos res de l’altre món, però el fet que una publicació periòdica d’ideologia democratacristiana i espanyola fos decent, ja és un fet destacable per se (com ho seria ara, si hi hagués alguna cosa més que pamflets i libels varis). Doncs bé, aquesta revista dialogant va dedicar un monogràfic a allò que, de Madrid estant, s’anomenen cultures perifèriques. Entre d’altres articles, hi havia una enquesta en què diversos intel•lectuals o escriptors perifèrics responien a preguntes “innocents”. Una d’elles era “¿Porque escribe usted en catalán/vasco/gallego?”; Salvador Espriu, poeta i home meticulós, va desgranar paràgraf rere paràgraf i amb una lògica esclafant allò de la llengua materna, la naturalitat, les Homilies d’Organyà, les cròniques medievals, Narcís Oller i la repressió franquista. Joan Fuster, càustic assagista valencià, va ser més directe: “Porque me da la gana”. Ras i curt.

A algú (bé, de fet a alguns) podrà no agradar-los el que escriu el senyor López Tena. Però no serà per no haver-lo entès. Ve de cara, defuig les giragonses i no s'està de dir les coses pel seu nom. I això, tenint en compte la viscositat de la política actual, ja és una virtut a tenir en compte, més enllà que un pugui estar d'acord o no amb els seus plantejaments.

PS. Acabat aquest article he descobert a la xarxa una entrevista a l’autor. No tindria importància sinó fos que és feta per la COPE. És llarga, però si algú té temps, val la pena per descobrir el personatge; cliqueu aquí, si en teniu ganes.