La Pensió Eva

Les obres d’Andrea Camilleri acostumen a pertànyer a dos gèneres: la novel•la policiaca i la històrica. En arribar als vuitanta anys, Camilleri –nascut a Porto Empedocle el 1925- va decidir variar una mica. No tant el registre, sinó sobretot les fonts d’on veure. Segons sembla, en aquells moments declarà a la premsa que li abellia tornar a barrejar les cartes, perquè m’estava cansant una mica dels esquemes que jo mateix m’havia anat imposant. El resultat d’aquest període, que algú ha definit com de “vacances” (definició més desencertada, impossible), és entre d’altres La Pensió Eva: una novel•la breu que narra l’iniciació a la vida d’un jove, Nenè, que resulta segons confessió de l’autor autobiogràfic al 80%.

La trama, com en la pràctica totalitat de l’obra camilleriana, transcorre a Vigàta; però aquest cop, enlloc de portar-nos al segle XIX o de resseguir les passes del comissari Montalbano en qualsevol de les seves investigacions, l’autor ens ofereix una estampa de la ciutat durant els anys trenta, prenent la Pensió Eva que dóna el nom a l’obra com a referència central en l’articulació narrativa. En contra del que indica el nom, la pensió no és tal pensió, sinó que és una casa de barrets: d’aquelles perfectament establertes, perfectament controlades per l’administració i la legislació sanitària, on les “noies” es renovaven periòdicament i on uns joves inquiets i amb una mica de sort hi feien vida, amb vergonya inicial i confiança posterior. Una mena de lloc màgic on poden aparèixer sants i miracles, rebre-s’hi classes de llatí i grec per part de la mestressa, … Entenguem-nos: la màgia del lloc no és tant pel lloc en sí, sinó pels ulls que se’l miren des d’una tendra joventut (un període per definició optimista i despreocupat de la vida de qualsevol, el dels descobriments: de l’amor, del sexe, de la vida, del coneixement i de tot i que faci falta).



Nennè, Ciccio i Jacolino són els protagonistes d’una història aparentment juvenil, aparentment innòcua, on apareixen ací i allà els tocs d’humor als quals Camilleri ens té acostumats. Sense ser-ne una continuació, La Pensió Eva enllaça amb dues obres anteriors: La presa de Macallè (2005) i Sense títol (2007). Les tres s’ambienten durant l’època feixista, i les tres tenen els mateixos ingredients, però en diferent proporció. Mentre a La presa … prima l’exageració gairebé esperpèntica i a Sense títol la mala bava còsmica contra el feixisme mussolinià, a La Pensió Eva Camilleri fa que els ritus de pas entre l’adolescent i l’adult siguin l’eix central de les històries. I això es nota de retruc en l’aproximació, més sentimental del que és habitual en les obres del sicilià. De tota manera, tot i aquest tel melós no ens trobem davant d’una obra ensucrada i podríem dir que, per l’agilitat en la seva lectura i la perfecte estructuració en capítols breus i gairebé autònoms, és ideal per anar llegint durant aquestes nits d’estiu en què el termòmetre es nega a arribar a temperatures mínimament raonables.