Només socis

Per aquests móns de Déu, tots tenim les nostres filies i fòbies. Més o menys greus, més o menys preocupants, més o menys assumibles; algunes es podrien gairebé qualificar de vicis. I acostumen a tenir fonaments curiosos, quan no estranys. Qui això escriu, per exemple, va decidir fa temps no llegir res que tingués a veure amb el Premi Planeta. Els motius, tot i ser confessables, no vénen al cas: en tindrà prou el pacient lector amb saber que l’aversió a la nissaga Lara i l’enfocament podridament comercial del guardó pesen més en la meva decisió que no pas la suposada qualitat literària dels originals presentats. Per això, quan fa uns anys vaig assistir estupefacte al fet que Ferran Torrent –el nostre Ferran Torrent!- guanyés el Planeta –al seu Planeta!-, el valencià va patir els efectes col•laterals de la meva “fòbia planetària”. La vida en el abismo va fer que, instintivament, apugés el llisto d’exigència per al de Sedaví: evidentment, tothom es guanya les garrofes (o l’arròs amb llamàntol) com vol i com pot, i aquí no hi ha res a dir. Però, personalment, vaig decidir que les properes obres de l’escriptor valencià serien analitzades amb lupa.

I vet aquí que l’editorial Columna publica Només socis. I servidor s’encamina a la llibreria de confiança, i se’l fira: la temptació és més forta que la virtut, senyores i senyors. Judici final (2006) ja havia servit per commutar la pena a l’ostracisme en què va caure fa molts anys Maria de la Pau Janer. Però ... podria Només socis mantenir el nivell? La resposta, en una sola paraula, és sí. Vaig devorar el llibre, de dalt a baix; em vaig empassar les prop de tres-centes pàgines sense quasi respirar, en una tarda d’aquelles de bon record. Sense por d’espifiar-la, m’atreveixo a afirmar que l’obra és alguna cosa més que la darrera entrega iniciada amb Espècies Protegides (2000). Els personatges centrals poden ser els mateixos, o gairebé (l’inefable Butxana i l’incombustible Lloris), però Torrent –com a bon tafur- sempre compta amb un as a la màniga; aquest cop, els germans Torres, procedents de Gràcies per la propina. I compta, també, també, amb la capacitat d’embolicar la troca fins a límits gairebé insospitats, amb cèl•lula del Mossad (i no només ...) inclosa. La trama té uns aires de novel•la d’espionatge i contraespionatge que li proven, i la història que hi ha al darrere (la història d’aquella Europa negra que molts es neguen a veure), amplia l’horitzó d’un Torrent que corria el perill de quedar-se tancat en un clos fet a mida. A això, cal sumar-hi la seva reconeguda exuberància a l'hora d'escriure, i la mestria per introduir apunts d’actualitat social i política en els diàlegs dels personatges. Per no parlar del cinisme, gairebé de llibre, de l’àcrata Butxana: el moment en què, sense vergonya, afirma que els valencians, si fossin negres, votarien el Ku Kux Klan, es antològic (i no riguin, no: valencians i catalans tenim més punts en comú, en aquest sentit, del que alguns ens volen fer creure).

Si algun retret es pot fer a l’obra, és el fet que l’autor es troba és còmode en les escenes de sempre (vegi’s l'ambient del bar del Llargo, per exemple), que no pas en les situacions obligades per la trama dels serveis secrets i l’embolica-que.-fa-fort. I també, potser, un final excessivament expeditiu i fàcilment previsible. D’aquells de pim-pam. Una bona amiga, quan li pregunto què pensa del darrer llibre que s’ha llegit, me n’enumera les virtuts, per acabar tot dient “Però al final perd”. Doncs bé: la darrera novel•la de Ferran Torrent al final perd. No tant pel desenllaç, com pel fet de deixar el lector amb gana de pàgines: de continuar seguint els pensaments d’en Ferran Torres, d’en Butxana, o fins i tot d’aquell empresari sense escrúpols que és en Juan Lloris. Amb ganes d’acabar de conèixer la història oculta d’aquell vell de Viena, i de tot el que hi ha darrere.

Ferran Torrent ha amenaçat amb una nova novel•la per d’ací a dos anys. Per sort, el temps passa ràpid. I per sort, també, les fòbies poden ser subjectes de revisió: després de la lectura de Només socis prescindiré del fet que el de Sedaví hagués guanyat el Planeta fa quatre anys. Això sí, no es preocupin que continuaré mirant de no llegir res de la Maria de la Pau Janer. Cal alguna cosa més que genètica per convèncer qui això signa de la bondat d'una obra literària.