Mi Nueva York

Reconec que la literatura de viatges em cansa. Per dos motius: el primer, és que normalment em parla de països o ciutats on no he estat, i per tant se m’escapen molts dels paisatges humans (i visuals) a què l’autor fa referència. El segon és que, si he visitat l’objecte del llibre, sempre em passo l’estona buscant-li els defectes i els oblits (cosa que no em permet fruir dels encerts ni de la lectura). Per això em vaig acostar a Mi Nueva York amb una certa prevenció; Brendan Behan, però, és capaç d’escriure un llibre sobre Nova York prescindint de l’estructura clàssica del llibre de viatges, i fent la lectura molt amena.

Behan és un escriptor quasi desconegut per aquests verals; tot i ser un autor teatral de certa repercussió en el món anglòfon, si a algú li sona el nom per aquestes terres és per la seva peculiar biografia. D’origen treballador i protagonista d’una infància lacrimògena, en la seva joventut va militar a l’IRA (i, de retruc, va passar una temporada a la presó); si algú vol conèixer amb detall aquests anys de la vida de Behan, només ha de llegir Confesiones de un rebelde irlandés, volum publicat per Txalaparta el 1999. Abans de dedicar-se professionalment a l’escriptura (cosa de la qual feia bandera, a diferència d’altres escriptors que semblen avergonyir-se’n), Behan escrivia poemes i, com diria algú, vivia la vida arriscadament i de manera bohèmia; va ser en aquesta època quan va escriure peces com The Auld Triangle, poema que ha esdevingut un veritable himne del moviment republicà irlandès. No és estranya aquesta ressonància musical de la seva obra en vers: l’oncle de Behan, Peadar Kearney, va ser l’autor de l’himne nacional irlandès.

Per la seva heterodòxia, Behan ha estat durant molts anys un referent de la contracultura irlandesa, de Shane MacGowan a Thin Lizzy. I són precisament la seva heterodòxia, la seva mordacitat i la seva agilitat lingüística algunes de les característiques principals de Mi Nueva York. Si algú espera trobar en aquest llibre una mena de guia a l'ús de Nova York, amb tot els llocs típics (i tòpics), va errat d'osques. Per la mateixa biografia del personatge aquí apuntada, ja es veu que Behan és atípic, i per tant les seves obres defugen el tipisme. Per les pàgines de Mi Nueva York van apareixent els pensaments, molt sovint càustics, de l'autor (la seva pròpia “autodefinició” és antològica: “alcohólico con problemas de escritura”), i una corrua de personatges del món del cinema, la literatura, la cultura i la societat ianquis: de Lauren Bacall a Alexander Woolcoott, passant per un president de l'ONU irlandès (Frederick Boland, a qui Behan anomena Freddie). Però a banda dels personatges amb qui Behan ha interactuat, en un moment o altre, per Nova York, també es passegen per l'obra els clàssics (Shakespeare lo dijo todo muy bien, y lo que se dejó por decir lo completó James Joyce) i paisatges que formen part de la mitologia que envolta la ciutat nord-americana: des d'hotels com l'Algonquin o el Chelsea (on Behan va escriure l’obra), fins a zones com Staten Island o el llistat de bars quasi llegendaris de la ciutat: McSorley’s Old Ale House, Ma O’Brien’s, Oasis, Four Seasons, Metropole ... Behan era una enamorat de Nova York, i no se n’amagava pas: Después de haber estado en Nueva York, cualquier persona que regrese a casa forzosamente tendrá que encontrar bastante oscuro su lugar de origen. És la llum, sempre present, el que més li cridava l’atenció; la llum i el que implicava. Una volta nocturna per la ciutat, amb els drugstores oberts i la possibilitat de voltar sense nord: el paradía del curiós vitalista!

Behan va escriure aquesta obra sense voluntat de transcendir, sabia que feia –per dir-ho d’alguna manera- literatura perible. Sense pretensions; així mateix ho declara en les seves pàgines (Habré olvidado este libro mucho antes de que vosotros hayáis pagado vuestro dinero por él). Però hi ha alguna cosa que com a lectors, ens el fa entranyable. La presència dels dibuixos de Paul Hogarth, que Marbot Ediciones ha tingut el detall de mantenir, és el complement perfecte a l’exposició de Behan: la combinació, per la seva naturalitat i per la mateixa qualitat dels dibuixos, converteix l’obra en una peça a quatre mans que transmet la sensació d’haver capturat el moment. Nova York és inabastable, sí; però el binomi Behan-Hogarth ens n’ofereix unes píndoles, de fàcil consum, que ens la fan més propera. Un divertimento, doncs, del tot recomanable.