Quatre dies de gener

Jordi Sierra és, de ben segur, un dels autors més prolífics del món. Algú pensarà que exagero; doncs bé, la simple visita a la seva entrada de la Wikipeda, versió esnyapola, dona com a resultat un total aproximat de –agafin-se fort!- cent cinquanta llibres (en català, al seu web, se’n compten cent catorze). Només a l’Estat ha venut més de set milions de llibres. Tot i la seva ingent producció, haig de reconèixer que el seu nom em sonava més vinculat a l’àmbit musical (és un gran amant del rock, i especialista en grups com els Beatles, els Stones o els mateixos Led Zeppelin) que no pas al literari. Segurament va ser per això que, en veure la portada d’aquí al costat, no vaig poder resistir la temptació d’acabar amb una marginació involuntària. Quatre dies de gener es presentava als lectors com una novel•la negra; i ja se sap que un servidor hi té tendència, als lladres i serenos, tot i que la dedicatòria del volum a Francisco González Ledesma, un autor que no és gaire de la meva devoció, em produís certa reticència.

A Quatre dies gener, publicada simultàniament en català i esnyapol per l’editorial Rosa dels Vents, Sierra i Fabra fa una incursió agosarada en un registre aparentment desconegut per ell. I escric aparentment perquè, a mesura que van passant les pàgines, s’ha de reconèixer que l’autor té la suficient habilitat per anar desgranant la trama amb les característiques bàsiques del gènere. Aquesta obra, a més, parteix d’un context complex: els darrers dies de la Catalunya autònoma i republicana el 39. I no precisament els darrers dies metafòrics: Sierra estructura l’obra en quatre grans capítols, que corresponen cronològicament als quatre dies previs de l’entrada de les tropes nazifeixistes a Barcelona (23-24-25-26 de gener de 1939). No és l’única obra que darrerament ha aparegut, des de la novel•la negra, sobre el període de la guerra malanomenada civil: Nadie debería matar en otoño, que roman a l’espera de lectura en un dels incomptables prestatges de casa, en seria una altra. Però deixem les tendències literàries i editorials per un moment.

La història és ben senzilla: mentre el Govern republicà –i tothom qui pot- abandona Barcelona a la seva sort i a les tropes del general Franco, enmig d’un caos brutal i escenes dantesques, l’inspector Miquel Carandell es veu empès al que probablement sigui el darrer cas de la seva carrera. Impossibilitat de fugir de la ciutat per la greu malaltia que té la seva esposa Quimeta, i afectat per la mort d’en Roger -el seu únic fill- a la guerra, l’últim policia de Barcelona intentarà treure l’entrellat d’una desaparició que esdevé assassinat. A peu per una ciutat moribunda, Carandell anirà resseguint pistes, descobrint entre les runes d’una capital que s’esllangueix la perversió i la manca de moral dels nous pilars de la societat franquista i plantejant-se el perquè de la seva actuació. És precisament aquest debat intern l’aspecte més destacable, al meu entendre, de la novel•la. Perquè més enllà d’una ambientació que deu més, possiblement, al cinema que no pas a la documentació històrica estricta, Sierra ens fa entrar en els motius ètics que empenyen Carandell a fer el que fa. Perquè no abandonar Barcelona? Perquè no deixar enrere la seva dona, el país, tot allò que s’enfonsa irremeiablement, i iniciar una nova vida lluny de tot el que s’ascla? Els aspectes psicològics, la tria ètica, converteixen el protagonista en una mena de personificació de l’imperatiu categòric kantià: s’ha d’investigar el crim perquè, fins i tot en una societat que s’enfonsa en l’abisme, la víctima té uns drets. És aquesta actitud, aparentment obstinada però en el fons natural, humana, el que converteix Miquel Carandell en un home digne. A diferència dels que s’ensenyoriren de la ciutat l’endemà del darrer capítol de l’obra. En el fons, Sierra no ha escrit sinó un homenatge a totes aquelles persones que enmig de la fam i la ràbia van ser capaces de sobreviure i de mantenir la dignitat. Amb una prosa lleugera i propera, simple i sincera; sense subterfugis ni complexitats. Com una imatge invertida de l’actualitat, on la complexitat del discurs acostuma amagar la indignitat de l’orador.