Golpes de Mar

Per un poble mediterrani com el nostre, el mar és origen de civilització. Perquè d’ell sorgeixen grecs i fenicis (els invasors sempre ens venen per terra ...); perquè el Mediterrani és una mena de suma de plàcides onades que congrien una calma sublimada. En el cas català, a més, el Noucentisme va contribuir en gran part a identificar el mare nostrum amb la idea de civilitat. Més enllà de l'evidència històrica que, durant un període fosc del nostre passat, fos també l’origen de pirates i corsaris que assolaven la costa; com a mostra, les torres de guaita que algunes viles encara mantenen dretes, la doble toponímia del Maresme (amb els seus Arenys, i els seus Premià), i aquella obra d’Àngel Guimerà que Dagoll Dagom va popularitzar en forma de musical. Però aquests serrells generalment es bandegen: sempre s'oculten les característiques "no grates" a l’hora de construir un discurs, una identitat o una identificació.

En d’altres latituds, però, el mar no és tan sinònim de vida com de mort. No és un punt de partida, sinó d’arribada. Pensem en els pobles atlàntics, per exemple, i en la cara que se’ns queda a tots els mediterranis quan comprovem in situ l’existència d’un fenomen que de casa estant no entenem: les marees. I aquelles tempestes, brutals, que sacsegen la costa denominada del Cantàbric. Un mediterrani, davant d’aquesta mostra de poder de la natura, emmudeix. Acostumats com estem a la idea que el mar és un ésser gairebé inanimat, trobar-nos amb el ventall de sensacions d’una tempesta atlàntica ens deixa sense paraules. Per molt que el Mediterrani es cobri de tant en tant el seu delme entre els nostres abnegats i heroics pescadors (recordem l’any dels negats, que ens “descobrí” l’Albert Virella), per aquests verals el mar és una mena de complement a una desencertada escultura sobre un espigó (a la història de Vilanova li escau millor Ícar que no pas Pasífae, però ja se sap que els propietaris del discurs d'aquest poble no passen de Suetonis de segona classe).

Als qui, per un motiu o altre, continuïn creient en la versió amable del mar, els recomano que llegeixin Golpes de mar, recull de narracions del gallec d’Arteixo Antón Castro. No és que estiguem davant d’una obra marítima strictu sensu, però sí que ens trobem davant d’una sèrie de peces atlàntiques. Setze contes, de diversa llargada i orientació, van repassant amb el mar de fons la història (i de vegades també la mitologia) d’un espai que, per obra i gràcia d’un suposat petroler anomenat Prestige, tots tenim gravat en la nostra geografia sentimental: a costa da Morte. En contra del que pugui semblar, i del que alguns han escrit, no és una obra d’enyorança. Tot i el seu to líric, com la majoria d’escriptors gallecs, Castro es nega a presentar el mar com a sinònim de mort l’estil d’aquell Manrique que no pretenia pensar en res més. El mar aquí és un teló de fons amb aurèola divina, i sovint coprotagonista d’uns relats que tenen en la gent, els sentiments i la imaginació, en la mateixa capacitat de narrar històries, la seva pedra de toc. Castro beu sense vergonya dels millors escriptors gallecs; a un, Àlvaro Cunqueiro, li dedica una de les peces (la mediavalitzant i neoartúrica Tirnagoescha), i a Manolo Rivas, l’autor –entre d’altres- del més que recomanable Els llibres fan de mal cremar, el converteix en personatge d’una de les seves narracions (El hermano que le inventé a mi hermano). Topònims com Caión o personatges com Buxán, se’ns fan entrenyables i van saltant de narració en narració sense voluntat explícita de construir un microcosmos. De vegades aquests salts arriben a traspassar el marge de l’obra en sí: així passa amb Patricio Julve, personatge de la història Una lección de fotografía que ja havia protagonitzat una obra anterior de l’autor. Antón Castro ens explica, en un epíleg del llibre, que els diversos treballs que el conformen han anat i venint de llibreta en llibreta des de 1986 fins arribar a formar el volum publicat per Destino. Això d’escriure i reescriure per pair bé, val a dir que té un resultat desigual; però la desigualtat o, si es prefereix, la inconstància, és intrínseca a una obra com aquesta. Quan hom topa amb una narració com Cartas de domingo al más allá, es concilia amb la totalitat de l’obra i entén, encara que sigui una mica, la idiosincràsia d’un poble, el gallec, excessivament marcat pels estereotips.