Ja fa un any, amics...

Repassem els fets: els socialistes van ser de nou la llista més votada però la diferència amb el principal partit de l’oposició, Convergència i Unió, es va reduir a 700 vots i a només un regidor (10 pel PSC davant dels 9 de la coalició nacionalista). L’actual alcalde i cap de llista socialista, Joan Ignasi Elena, va obtenir uns resultats que poden fer trontollar la majoria d’esquerres en la propera legislatura. I per què? Doncs perquè els socialistes no van fer el gran salt a la majoria absoluta (13 regidors) que la maquinària del PSC ja donava per segura. Aquest estancament del vot (i fins i tot retrocés) és especialment significatiu perquè el PSC presentava un candidat nou amb un discurs renovador que aparentment hauria hagut d’escombrar -metafòricament- al cap de l’oposició Esteve Orriols, l’últim supervivent -també metafòricament- del primer ajuntament democràtic. Orriols, que es va passar l’anterior legislatura jugant a l’ambigüitat sobre el seu futur com a cap de llista, no va contribuir precisament a donar una imatge de renovació interna. Els històrics, els de sempre, ocupaven els millors llocs de la candidatura, els conflictes amb Unió es van agreujar una mica més i la campanya electoral va ser desastrosa. Doncs bé, davant de tot aquest desgavell de CiU, Joan Ignasi Elena va guanyar per una diferència mínima salvada pels pèls gràcies a la reedició d’un moribund tripartit.

I què va passar per la part baixa de la classificació? Doncs tot igual: PP i ICV van conservar els dos regidors que ja tenien i ERC en va perdre un en favor de la CUP. Aparentment pocs canvis però que encara que siguin imperceptibles i insignificants són indicatius del futur que s’albira a la política municipal vilanovina.

És el cas del principal partit de l’oposició, Convergència i Unió, on sembla que finalment s’ha entrat en un procés de renovació interna. L’incombustible Josep Lluís Vidal deixarà la política activa ben aviat, i Esteve Orriols es mantindrà fins a la cloenda de legislatura però donant cada vegada més veu al seu substitut/substituta. Serà a partir de la marxa de Vidal que es començaran a veure petits canvis a l’interior del partit. I cal especificar partit, en singular, i no pas el plural partits, perquè finalment Convergència i Unió, a Vilanova, han partit peres. La nova seu dels convergents a la Casa Ramona arracona als seus companys democristians a l’ostracisme. Qualsevol intent de la líder d’Unió Marta Llorens de ser la futura cap de llista és ja inviable. Unió ha quedat aïllada dels debats interns de Convergència, i la seva força local es concentra en unes poques famílies. És més, Orriols ha tantejat en diverses ocasions anar per lliure i sense el llast que suposa per a molts votants convergents haver d’anar acompanyats d’Unió. Tot apunta que el seu testament polític passa per enfortir el projecte de CDC i evitar injerències d’Unió en la presa de decisions. En aquest sentit, el trencament de la cohabitació deixa les mans lliures a Orriols & Cia per preparar i apuntalar el relleu sense pressions ni sorpreses de darrera hora.

Això no obstant, i després d’un any de nou govern municipal, són precisament aquests canvis interns en les formacions polítiques el que ha portat a l’actual paràlisi de la política local. El suposat perfil propi d’Iniciativa i Esquerra ha desaparegut. Iolanda Sánchez ha quedat tocada a causa de les dures crítiques rebudes per les tres principals protectores d’animals de la comarca que asseguren que a la gossera municipal “s’han produït presumptes irregularitats” i que ja s’explicaran en un futur article. També el republicà Josep-Tomàs Àlvaro ha desaparegut del mapa polític. Després del vergonyós cas Montoliu, ara toca de nou el torn a les sempre omnipresents baralles internes a ERC, que es preveuen especialment sagnants aquest estiu a Vilanova. La pèrdua contínua de vots i simpaties cap a altres formacions polítiques albiren un horitzó negre per al partit de Companys i Macià. Finalment, Santi Rodríguez, conscient que faci el que faci el sostre electoral del PP vilanoví és de dos regidors, es dedica ja més a la política parlamentària catalana que no pas a la local, que és on el voten.

En definitiva, i per acabar, tot i els mals resultats obtinguts ara fa un any per Joan Ignasi Elena, el seu mandat sembla una bassa d’oli, i no pas perquè governi amb més o menys habilitat, que d’això ja se’n parlarà més endavant, sinó perquè l’oposició ha desaparegut i els companys de viatge són inexistents, conscients que si aixequen massa polseguera deixaran de cobrar a final de mes. I mentre Elena mana tranquil, les rajoles del carrer Caputxins s’han hagut de canviar tres vegades, les del passeig del Carme ja estan mig trencades, el caos circulatori continua, les obres de la ronda Ibèrica s’han acabat amb un any de retard, el llegat del pintor Alexandre de Cabanyes fa pena, la casa del ballarí Joan Magrinyà continua caient a trossos i la promesa del nou hospital va ser això, una promesa electoral.

I encara algú es pregunta per què ha tornat Arnau Nin?