El mito de la cruzada de Franco

A segon de carrera vaig tenir una mena de crisi existencial. Vostès m’han d’entendre: tenia encara no vint anys i venia la depressió postolímpica. En aquell moment, va aparèixer el dubte: perquè Història? Mira que hi ha carreres al món, i triar precisament aquesta ... Em van venir ganes d’engegar-ho tot a rodar, cosa que no vaig fer. I no ho vaig fer perquè, enmig del marasme que suposava una carrera on com a norma general aprens més al bar i la biblioteca que no pas a les aules, vaig descobrir una sèrie de noms que em van obrir noves vies. Edward P. Thompson, Antonio Gramsci, Raphael Samuel, Alessandro Portelli, Mijail Batjin ...

Tots ells oferien noves visions, més calidoscòpiques, de les històries de sempre. Però un nom va ser més decisiu que cap altre: Herbert Rutledge Southworth. No és que fos un gran teòric, no és que formulés a seva obra des d’una perspectiva revolucionària. És més senzill que tot això. Com recordava Paul Preston al pròleg d’El lavado de cerebro de Francisco Franco, va ser l’home que obligà al llavors ministre d’Información y Turismo Manuel Fraga a crear un departament ministerial únicament destinat a la “modernització” de la historiografia franquista (és a dir, a reintoxicar amb més elegància). Southworth va ser el primer dels historiadors anglòfons en estudiar, des de la rigurositat extrema, la guerra (in)civil. I la publicació de El mito de la cruzada de Franco (1963), primera aproximació a la guerra fora de l’escolàstica franquista, va ser un boum del qual molts encara no se n’han refet; perquè se’n facin una idea, qui va ser director d’aquell departament ministerial de “modernització” (ras i curt: de propaganda), Ricardo de la Cierva, ha escrit prop d’un centenar de llibres laudatoris de la figura del Caudillo. I continua en la seva tasca, no creguin; i les seves obsessions: què pensar, sinó, d’un títol tan esperpèntic com ZP, tres años de gobierno masónico. El tal de la Cierva no deixa de ser el mestre de gent com César Vidal, magnífics fabuladors amb la història com a víctima i capacitat suficient com per escriure un llibre gairebé cada vegada que van de ventre.

És per això que ara que l’obra torna a aparèixer a les llibreries, de la mà de Random House Mondadori i en el centenari del naixement del seu autor, val la pena recomanar-ne la compra i lectura. Molts, que ja han tingut la sort de poder llegir una història més real que no pas la que esbomba gent com l’exgrapo Pío Moa, potser considerin que no val la pena. S’equivoquen: estem parlant de l'home que -per posar només un exemple- va desmuntar peça per peça el mite creat pels franquistes segons el qual Guernica la van dinamitar miners aturians (sí, han llegit bé: això s'ensenyava a les escoles d'aquest país .. i del del costat). Ara pot semblar surreal, però no ho és: la seva monumental i documentadíssima obra sobre el tema, La destrucción de Guernica, va fer callar definitivament tots aquells que intoxicaven des de càtedres, revistes i diaris. I ho va fer com es va acostar sempre a qualsevol tema d'estudi, amb una minuciositat extrema, analitzant el "discurs oficial" i mostrant-ne les carències, deixant al descobert contradiccons flagrants  i falsedats, i reconstruïnt els fets amb la vehemència justa. Com el cirurgià que s'enfronta a una operació complexa, Soutworth agafava el bisturí sense recança i no s'estava gaire per orgues.

L’obra de Southworth va servir per marcar definitivament la diferència entre el que és merament propaganda, i el que és història; entre el que és hooliganisme partidista, i una disciplina que es fonamenta necessàriament en l’honestedat i el rigor. La seva escriptura és precisa, com la seva anàlisi; i allà on no arriba, perquè des de la primera edició fa quaranta-quatre anys la bibliografia sobre la guerra de 1936 ha crescut notablement, hi arriba la revisió feta per Paul Preston, que ha afegit a l'original dos estudis més redactats per Southworth (Los bibliófobos: Ricardo de la Cierva y sus colaboradores; i "El gran camuflaje": Julián Gorkin, Burnett Bolloten y la guerra civil española). Per aquelles persones que no hi estiguin avesades, l’obra pot semblar ferragosa, espessa; però, com passa amb totes les obres que cauen dins l’àmbit genèric de l’assaig, és precís llegir-la mica en mica i no a glopades. No som, evidentment, davant d’una peça de lectura fàcil, o amena; una obra historiogràfica, especialment quan sobrepassa les sis-centes pàgines, s’ha de llegir amb l’esperit obert i aquella calma que permet passejar-se per l’índex i repassar els peus de pàgines. El mito de la cruzada de Franco és una obra de referència i, encara que només sigui per fullejar-la amb interès selectiu, val la pena tenir-la a casa. Mai sabem quan se’ns pot despertar la pruïja de la història. Potser alguns hi trobaran un bon analgèsic per als debats d’intel·lectualoides que tant sovintegen a la televisió. Perquè la ignorància és atrevida, però després de El mito de la cruzada de Franco s'hauria de considerar, a més, delicte.