Selecció novetats discogràfiques (III)

Secció 33RPM

The McCartney Years (Paul McCartney) 

Els amants de la bona música en general i els seguidors dels Beatles en particular poden estar contents, amb aquest triple dvd de Paul McCartney. L’autor de Yesterday sembla enderiat en demostrar que és alguna cosa més que la mitja taronja de Lennon, el duet de compositors més famós de la història. Potser per aquest motiu, per reivindicar la seva carrera en solitari, McCartney publica un monumental dvd que és també un viatge en la història de la música dels darrers anys. Sí, aquí hi és tot, sobre McCartney, i tot vol dir 40 videoclips, dues hores d’actuacions en directe, entrevistes, documentals, imatges inèdites i fotografies. Considerat el Beatle simpàtic, McCartney ha sabut explotar com ningú la qualitat musical amb l’estratègia comercial. El resultat és aquest dvd, on es posa de manifest que tant o més interessant que la música són els videoclips, alguns dels quals signats per directors de cinema de prestigi com Martin Scorsese i Dick Carruthers. El dos primers discos contenen la col·lecció definitiva de videoclips de la carrera en solitari de McCartney, des del ja llunyà primer single Maybe I’m Amazed (al meu gust, una de les millors cançons de l’exbeatle) passant per Band on the Run, Say Say Say (cantada a duet amb Michael Jackson), Pipes of Peace (el millor videoclip de McCartney), So Bad, la genial Fine Line per acabar amb els videos del darrer disc de títol premonitori, Memory Almost Full. El tercer dvd inclou tres concerts en directe, el que va fer amb el seu antic grup Wings en una gira mundial de 1976 i que portava per títol Rockshow; el concert íntegre Unplugged de 1991 i l’actuació a Glastonbury de 2004 amb la seva actual banda. The McCartney Years també inclou l’aparició de l’exbeatle al festival benèfic Live Aid de 1986 i a la final de la Super Bowl de 2002, així com les seves aportacions musicals a la pel·lícula còmica Spies Like Us, a Give My Regards to Broad Street i al Live and Let Die de James Bond. Comprar aquest triple dvd és com tenir a casa una part important de la banda sonora de la història musical d’occident. Només cal desitjar que no sigui el punt i final a una brillant carrera, sinó l’inici d’una nova etapa que ha de durar molts anys!

Fitxa tècnica:

The McCartney Years (1970-2005)
Pack de 3 DVD que inclou 40 videoclips restaurats i amb so remasteritzat de la carrera en solitari de Paul McCartney + tres concerts en directe + entrevistes i documentals...
Durada: 270 minuts
Preu: 52 € aprox.
Valoració: *****


Secció 45 RPM

9 Lives (Steve Winwood) 

Hi torna. El líder de Blind Faith i Traffic torna a provar-ho en un disc en solitari i que és el millor que ha publicat en els darrers anys. L’última aportació original de Winwood a la música es remunta a Junction Seven, de 1997, un disc poc valorat i injustament silenciat que contenia grans cançons com Let Your Love Come Down i Real Love. Des de llavors, aquest pianista, guitarrista i compositor anglès d’èxits com Gimme Some Lovin’, Can’t Find my Way Home i Roll with it, no havia fet res de bo. Fins i tot el seu anterior disc, el titulat About Time, era molt dolent, tant que no se’n va fer ni una presentació oficial. El nou 9 Lives, en canvi, recupera el millor so de Winwood, el músic inspirat capaç de crear grans melodies i ritmes trepidants. És el cas del single Dirty City, que compta amb l’acompanyament a la guitarra del seu amic Eric Clapton, però també de Fly, Hungry Man i At Times we Forget. Un disc rodó, de fortes influències blues i jazz, amb una banda de suport de luxe i un Winwood pletòric. Corre a comprar-te’l, home... Valoració: ****

Miles from India (varis autors) 

Vet aquí un d’aquests discos que corre el risc de passar desapercebut i que en canvi és una joia. A més, ofereix la possibilitat d’introduir l’oient en varis mons musicals d’una sola tacada, perquè Miles from India és un experiment basat en cançons del trompetista nord-americà Miles Davis interpretades pels millors jazzistes del moment amb un grup de suport de figures de la música hindú. Sí, aquesta és una oportunitat d’or per escoltar com diferents sensibilitats musicals i cultures es donen la mà en un doble disc carregat d’emoció, ritme i inspiració. Aquí hi trobareu algunes de les millors peces de Miles Davis, com la coneguda Jean Pierre, All Blues i So What, interpretades pel pianista Chick Corea, els guitarristes John McLaughlin i Mike Stern, el saxofonista Gary Bartz i el baixista Marcus Miller, entre d’altres, acompanyats d’un grup hindú de sitar, tablas, violins, mandolina i secció de vent i percussió. El resultat és un disc a mig camí del jazz, la música hindú, el chill out, la fusió i el funk. Tot apunta a què serà nominat en la propera gala dels Grammy com el millor disc de jazz de 2008. Valoració: ****

Tokyo recitals 1988-1990 (Victoria de los Ángeles) 

Excel•lent oportunitat de poder escoltar i gaudir d’un recital de la soprano catalana Victoria de los Ángeles. En aquest concert l’artista interpreta peces de Robert Schumann, Franz Schubert, Maurice Ravel, Reynaldo Hahn, Joaquín Nin, Enric Granados i algunes cançons populars catalanes. Acompanyada del seu fidel pianista Manolo García-Morante, el Tokyo recitals és un testimoni viu que ens dóna una idea molt exacta del talent d’aquesta cantant de gran trajectòria internacional i massa sovint oblidada al nostre país. Aquest disc inicia una col•lecció dedicada a Victoria de los Ángeles que té com a objectiu recuperar un llegat musical d’indubtable interès i qualitat per donar-lo a conèixer a les noves generacions d’amants de la música clàssica i el bel canto. La gravació és impecable. Valoració: ****

Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (John Williams) 

Banda sonora de la quarta i -de moment- última pel·lícula de Steven Spielberg dedicada al professor Jones. John Williams és el culpable d’haver escrit la banda sonora dels anys 70 i 80 gràcies a l’èxit de pel·lícules com Superman, La guerra de las galaxias, ET i Indiana Jones. Aquestes melodies que s’enganxen com una paparra i han traspassat les barreres cinematogràfiques per erigir-se en autèntics himnes musicals són obra d’aquest nord-americà que sovint ha estat acusat de superficial injustament. Perquè és injust no reconèixer el mèrit d’algú capaç d’escriure una banda sonora com la de La llista de Schindler, amb un final que fa posar la pell de gallina i que sens dubte passarà a la història de la música universal. I la nova banda sonora d’Indiana Jones? Doncs res, tot igual, per això m’he allargat en altres disquisicions... Valoració: **

Soul atac (Soul atac) 

La banda valenciana Soul atac és una de les propostes més refrescants de la temporada. Amb el seu primer disc sota el braç, aquest grup rendeix un sentit homenatge a la música negra, als ritmes calents, a James Brown, al funk, al blues... i a la música ben feta. Soul atac el formen deu persones, entre les que destaca un trio vocal femení esplendorós i una secció de vent que només els valencians poden tenir. Tal i com expliquen ells mateixos, el disc és fruït “de 5 anys de concerts”, un treball autoeditat “que recorda el so vintage amb tocs d’electrònica, un pont entre les macrobandes negres dels anys setanta i la fusió més actual”. En l’apartat de col·laboracions destaca Luis Prado (pianista de M-Clan), Miquel Ramos (d’Obrint Pas), Carlos Mandievus (de The Naturals) i Àlvar Carpi (guitarra de Miquel Gil). Els Soul atac estan de moda al País Valencià perquè acaben de gravar la cançó de l’exitosa sèrie Maniàtics, de Canal 9. Qui vulgui escoltar el disc, comprar-lo i llegir més coses sobre Soul atac poden entrar a la seva web: http://www.soulatac.com on hi trobareu més informació. Valoració: ***

Terra secreta (Maria del Mar Bonet) 

La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet publica nou disc amb cançons d’Ovidi Montllor, Joan Manuel Serrat, Joan Bibiloni i Guillem d’Efak, entre d’altres. Es tracta d’una proposta personal en què Bonet canta cançons d’autors que en algun moment de la seva trajectòria artística la van marcar per sempre més. A diferència del seu anterior i exitós Raixa, Terra secreta és un disc més intimista, més abocat al mediterrani que no pas a tendències musicals orientals que impregnava els seus darrers treballs discogràfics. La cantant va presentar Terra secreta en el festival Grec de l’any passat; després, al cap d’uns mesos el va editar en disc i, ara finalment, s’ha decidit a fer una breu gira pels Països Catalans. Per cert, Maria del Mar Bonet actuarà al costat de Miguel Poveda, a la plaça de la Vila, el proper diumenge 20 de juliol en el marc de la 28a edició del Fimpt. Caldrà anar-hi... Valoració: ***

The best of (Radiohead) 

Radiohead, junt amb els Coldplay, és un dels grups de referència per a milers d’aficionats a la música d’aquests darrers anys. A diferència del grup liderat pel pianista Chris Martin, els Radiohead basen les seves harmonies en un toc més dur i guiats per unes melodies melangioses que s’ajusten molt bé a una certa idea estètica de joves-adults situats a la ratlla dels 30 anys. Sí, els Radiohead són un fenomen que va més enllà de la música perquè també han incorporat una estètica i una manera de fer que els diferencia de la resta de grups de poprock angloxasons. Aquest recopilatori inclou les 17 millors cançons dels set primers àlbums publicats per la multinacional EMI. Hi trobareu Creep, Karma Police, High and Dry, Fake Plastic Trees i Optimistic. Si, a més, sou uns fanàtics de la banda heu de saber que hi ha una edició especial de luxe que inclou un segon cd amb 13 cançons més, la majoria de les quals cares b de singles, inèdites i un luxós llibret ple de fotos i informació sobre el grup. Valoració: ***

Gentle Music Men (Gentle Music Men) 

A veure, això requereix d’una petita explicació. Primer de tot, pels amants de la música una mica granadets cal dir que els Gentle Music Men no tenen res a veure amb els britànics Gentle Giant. Aquests darrers eren un grup de rock simfònic de culte per a una immensa minoria que només van treure tres o quatre discos, que no van sortir mai del Regne Unit i que amb les seves lletres surrealistes i anticapitalistes van marcar una generació d’intel·lectuals d’esquerres, entre ells l’escriptor Jonathan Coe. Dit això, les arrels de Gentle Music Men s’han d’anar a buscar més a prop, concretament a Vilanova i la Geltrú. Dani Poveda (cantant, teclats i guitarra), Xavi Ribera (bateria), Sir Charret (teclats i guitarres), Miquel Tello (baix) i les violinistes Montse i Eli són els Gentle Music Men, un grup que té disc publicat, que ha guanyat el Proyecto Demo 2008 i que actuaran al Faraday el proper 5 de juliol i al FIB el 18 del mateix mes. Definits com a “barreja entre el classicisme dels Beatles i The Zombies i la contemporaneïtat d’orfebres de la cançó com Josh Rouse i Ron Sexsmith”, els Gentle Music Men pateixen només un greu inconvenient, i és la dificultat de poder comprar el seu disc. Què es pot fer en un cas així? Doncs entrar a la web http://www.myspace.com/gentlemusicmen  on podreu escoltar algunes cançons que són autèntiques perles, com ara Universe i Six Months. I la pregunta: cal comprar-se el seu disc? Sí, rotundament, i no pas perquè siguin de Vilanova, sinó perquè són originals i genials. Les cordes en algunes cançons recorden la primera època de l’Electric Light Orchestra, les guitarres les podria signar Dave Mason i les melodies beuen directament de la tradició musical britànica. Davant de tot això, què es pot demanar més? Doncs tres coses: que facin una pàgina web com Déu mana (nois, mireu els Soul atac), que els mitjans de comunicació locals els entrevistin d’una vegada i que tothom els vagi a veure -i escoltar- al Faraday. Un gran descobriment. Valoració: ****

Criteri de valoració 

Obra mestra: ****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure a bernatdeltell@hotmail.com. L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.