Novetats 'deluxe'

Les discogràfiques, una de les indústries més castigades per la crisi, sobreviu a base de reeditar part del seu catàleg amb l’objectiu de donar-lo a conèixer a les noves generacions i, sobretot, que els que ja el coneixen se’l tornin a comprar aprofitant els bonus afegits i les edicions “deluxe”. És així com en pocs dies el famós Tutu de Miles Davis s’ha tornat a publicar, el Rumours de Fleetwood Mac, el Nevermind de Nirvana, el Faith de George Michael, els primers discos de Paul McCartney, el Layla and Other Assorted Love Songs d’Eric Clapton, la integral de Roger Waters (exlíder de Pink Floyd) i el What’s going on de Marvin Gaye, sense oblidar les noves reedicions dels primers discos de Queen. La llista podria ser més llarga, però també hem de prestar atenció a les novetats pròpiament dites, i aquí sobresurten amb llum pròpia els grups del nostre àmbit cultural, potser perquè som més petits i podem arriscar més, el cert és que els Manel, Antònia Font, Joan Masdéu (molt bo el primer disc en solitari del cantant dels Whiskins), Mazoni i Dept són els que actualment tallen el bacallà. Tot i així, també cal destacar els darrers discos de Paul Simon, Robbie Robertson, Mike & The Mechanics, Marcus Miller i el sorprenent Let them talk del doctor House. D’alguns d’ells en parlem a continuació.

Secció 45 RPM

Tutu (Miles Davis) i Tutu Revisited (Marcus Miller). Els fans de la darrera etapa artística del trompetista de jazz nord-americà Miles Davis poden estar agraïts als déus, perquè un dels seus millors discos, Tutu (publicat el 1985 i que simbolitza el pas de Davis al funk) ha estat de nou reeditat amb un CD extra que inclou un concert inèdit celebrat a Niça el 1986. I, si no vols caldo, dues tasses. Al mateix temps ha sortit publicat el Tutu Revisited del baixista Marcus Miller. Per qui no sàpiga la història, Miller va ser l’autor i productor de la meitat dels temes del Tutu de Miles Davies. Per això, perquè Tutu és també seu, Miller ha decidit celebrar els 25 anys d’aquest disc en una gira (que va passar pel Vijazz de Vilafranca de l’any passat) interpretant-ne alguns temes enmig de cançons famoses de Miles Davies (Jean Pierre, So what, Human nature...). El resultat és un doble disc en directe interpretat per una banda que fa caure de cul a terra. Si t’agrada el jazz, el funk, la bona música, els concerts en directe, les gravacions perfectes i el so immaculat aquests són els teus discos. Valoració:***** 

10 milles per veure una bona armadura (Manel). Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé són els Manel, el grup barceloní que ha trencat esquemes en el sempre difícil món de la música popular catalana. El seu segon disc ha arribat al capdamunt de les llistes de vendes i dels seus concerts pengen els cartells de “no hi ha entrades”. Alguns parlen de fenomen, d’altres de grup sobrevalorat. Sigui com sigui, la seva música arriba a tots els racons del país -gràcies, en bona part, a l’ajut de TV3- i agrada tant als alternatius com als fills de casa bona. Aquest “10 milles” supera el seu disc de debut, “Els millors professors europeus”, perquè la música s’ha fet més madura mentre les lletres mantenen el seu encant. I qui ho diu que a la capital catalana no es fa bona música? Valoració:**** 

Lamparetes (Antònia Font). El grup mallorquí Antònia Font s’ha superat, amb aquest Lamparetes. De llarg és el seu millor disc, i ja en porten uns quants sota el braç. Cançons ben fetes, instrumentació molt treballada, lletres sensacionals i fidelitat a un univers sonor únic, personal i intransferible. Catorze cançons ben lluminoses que el guitarrista d’Antònia Font, Joan Miquel Oliver, ha definit com "el millor disc" que tenen, potser "el que més honestament" voldria escoltar d'un altre grup. Certament, és un gran disc. Potser tindran raó els que diuen que ens trobem en un dels millors moments de la música pop catalana... Valoració:*****

Let them talk (Hugh Laurie). L’actor que interpreta de manera convincent al doctor House és un amant del blues i del so New Orleans, i ara que té fama i diners prova sort amb un disc que, més enllà de la curiositat que pot generar entre els aficionats a la sèrie, també es pot definir d’interessant per als amants a la música. Laurie, al piano i a la veu, conscient de les seves limitacions (no se n’amaga) s’ha sabut rodejar d’un grup de músics excel•lent. També col•laboren en el projecte artistes com el pianista Dr. John (que canta una cançó i tot), Allen Toussaint i el mític Tom Jones. Tots al servei de cançons com St. James infirmary, Tipitina i Winin’ boy blues. El disc desprèn energia, vitalitat i bon rollo. Es nota que els músics s’ho han passat d’allò més bé gravant aquest CD... Valoració:****

McCartney I i McCartney II. Dos dels discos més celebrats del Beatle Paul McCartney són aquests McCartney I i II ara de nou publicats en edició deluxe. Cadascun inclou un segon disc de rareses i versions en directe. També, per als fanàtics, s’ha publicat l’edició superdeluxe que inclou DVD, l’original en vinil, un tercer CD de rareses i cançons descartades en el seu moment... En fi, tot el que McCartney va trobar al calaix dels mals endreços. Si voleu una recomanació, compreu-vos el McCartney I, que conté molt bones cançons potser perquè va ser escrit just quan els Beatles es van separar i la inspiració encara estava intacta (Every night, Maybe I’m amazed) mentre que el McCartney II... bé, això ja va a gustos. Valoració:****

Partites (Johann Sebastian Bach) Les sis partites per a piano de Bach interpretades pel veterà Vladimir Ashkenazy. Sabeu què és tocar el cel amb la punta dels dits? No? Doncs escolteu aquest doble CD i ho entendreu. Dir que Ashkenazy toca com els àngels és dir poc; això és una lliçó magistral, en tots els sentits, tant dels de punt de vista de la composició com de la interpretació. Un plaer per als sentits, una joia. És imprescindible. Valoració:*****

Integral de los tríos para piano (Joaquín Turina). El Trio Arriaga format per Daniel Ligorio (piano), Felipe Rodríguez (violí) i David Apellániz (violoncel) interpreten els quatre trios amb piano del compositor andalús Joaquín Turina. Es tracta d’una de les poques gravacions que conté aquestes quatre obres juntes malauradament força desconegudes per al gran públic però d’una gran bellesa i inspiració. Per la crítica especialitzada, aquests quatre trios “demostren el domini de la forma, del contrapunt i del ritme del compositor. Turina no cansa mai, i sovint emociona”. La interpretació del Trio Arriaga ajuda a aquesta emoció, sense dubte... Valoració:**** 

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.