Novetats musicals amb accent català (I)

Espècies per catalogar (Els Amics de les Arts). Magnífic segon treball discogràfic d’aquest singular grup de popfolk que es van donar a conèixer amb el reconegut i premiat Bed&Breakfast. El quartet Els Amics de les Arts és una de les sensacions de la música actual feta al nostre país i amb vocació internacional. En aquestes Espècies per catalogar hi trobareu molt bones cançons (i molta influència de Jeff Lynne i la seva ELO), arranjaments de gran densitat i complexitat, bones melodies, lletres intel•ligents i músics acompanyants que per si mateixos ja omplen un escenari. Excitants, atrevits, irredempts, originals i irònics, Els Amics de les Arts fan honor al seu nom. I per cert, una bona notícia per als fans: el Bed&Breakfast ha estat reeditat en una edició especial que inclou un segon CD amb el Castafiore Cabaret i quatre bonus tracks (entre elles, Tren transsiberià). Valoració: ***** 

L’amor feliç (Mishima). Just acabat de sortir del forn, el sisè disc del grup liderat per David Carabén manté la línia melòdica i musical iniciada amb Set tota la vida (2007) i finalitzada –fins ara- amb Ordre i aventura (2010). Amb L’amor feliç, però, el quintet barceloní ha escrit segurament una de les pàgines més brillants de la música pop del nostre país gràcies a una dotzena de cançons que pivoten sobre l’amor sense prejudicis i sovint en clau d’humor. I els resultats avalen la nova proposta musical dels Mishima, ja que el disc ha entrat directament al número 9 de la Llista Oficial de Vendes espanyola esdevenint un dels escassíssims grups de pop que han aconseguit una entrada al Top 10 estatal cantant en català. Hi ajuda el seu nou single titulat L’última ressaca, però sobretot, un bagatge musical d’alt voltatge i excel•lent qualitat. Els Mishima són ja tot un referent del panorama musical del nostre país. Impossible entendre la música catalana sense tenir en compte aquest gran grup. I per cert, excel•lents les cançons El camí més llarg i Ningú m’espera. Valoració:***** 

Blaus de l’ànima. Més de 20 anys ben a prop (Maria del Mar Bonet i Manel Camp). La gran veu femenina actual de la Mediterrània publica aquest doble CD acompanyada del genial pianista Manel Camp. Es tracta d’un retrobament vint anys després del celebrat Ben a prop, disc que destacava per, entre d’altres, la cançó Jim, que la cantant mallorquina ha convertit en una melodia habitual dels seus concerts i en un clàssic per als seus fidels seguidors. Aquest Blaus de l’ànima neix com un recopilatori de grans èxits reinterpretats i adaptats per a veu i piano. Hi són totes les grans cançons de Maria del Mar Bonet, com ara la mateixa Jim, La Balanguera, Abraça’m i l’Àliga negra (en una versió molt superior a l’original) enmig d’alguna inèdita com La barbera. És un disc per a fans de la Maria del Mar Bonet, del jazz i el blues, del piano, de la cançó d’autor i per a qui encara tingui curiositat per la bona música. Senzillament excel•lent. Valoració:***** 

Swing Appeal (Susana Sheiman & Ignasi Terraza Trio). Balades, estàndards, versions, swing i jazz de la mà d’un dels millors pianistes del nostre país. Ignasi Terraza, mag de les tecles la música del qual ha servit de banda sonora de la pel•lícula From Paris with love (dirigida per Luc Besson i protagonitzada, entre d’altres, per John Travolta i Jonathan Rhys Meyers) aquí transitant melodies immortals en un viatge molt personal. La veu de Sheiman, sensual i fresca, és un descobriment per a tots els que no la coneixíem. Una bona ocasió, doncs, per endinsar-se en el bon jazz i en els mons musicals d’Ignasi Terraza i Susana Sheiman. Valoració:*** 

El retorn (Sopa de Cabra). Tres concerts consecutius en un Palau Sant Jordi ple de gom a gom. Una fita que no està a l’abast de qualsevol (de fet, no està a l’abast de ningú, ni de les estrelles nord-americanes acompanyades de la seva parafernàlia promocional). El retorn dels Sopa de Cabra en aquesta minigira (que també va incloure concerts a Girona, Tarragona i Palma) el setembre de 2011 és una fita històrica en el sempre sorprenent món musical del nostre país. I com fan les grans estrelles, aquí ningú ha deixat escapar l’ocasió per fer negoci. I ben fet que fan. Amb l’explícit títol de El Retorn (títol que es pot interpretar de moltes maneres, perquè normalment quan algú retorna és que no pensa en marxar una altra vegada) s’ha publicat una luxosa caixa que inclou dos CD’s amb 25 temes enregistrats durant els tres concerts del Palau Sant Jordi, un DVD del concert del 9 de setembre (també al Palau Sant Jordi) i un documental sobre el grup. La caixa es completa amb un llibret de 22 pàgines amb fotografies dels concerts realitzats durant la gira i dels assajos a Montfullà. Valoració:**** 

Anònim X (Wantun). Cançons d’arrel anglosaxona interpretades -la majoria- en la nostra llengua. Els Wantun són un grup amb una formació singular: base rítmica de baix i bateria (com gairebé totes les bandes del món) i -i aquí rau la diferència- tres guitarristes que en alguna ocasió es poden convertir en quatre quan s’hi afegeix el cantant Toni Sánchez. Estem, doncs, davant d’una banda de rock sense fissures ni complexos, per molt que la crítica digui que els Wantun presenten un nou disc “que es desmarca de l'actual tendència folk -això fins a cert punt és cert- fent una aposta arriscada per l'electrònica de sons industrials –perdó? sons industrials? música electrònica amb sons industrials???- i la sonoritat indie característica de la banda”. Deixant de banda definicions com aquesta sense cap ni peus, la música dels Wantun és rock, i per això agrada als fans dels Stones, Who, Sopa de Cabra, Velvet i Wilco. Sí, els Wantun són rock, i una banda de rock de la bona. La resta són bajanades de musicòlegs en hores baixes que no saben ni llegir una partitura i van provant a veure qui la diu més grossa. Valoració:*** 

Bigoti vermell (Anna Roig & L’ombre de ton chien). Bo, molt bo aquest segon treball discogràfic de la cantant Anna Roig i els seus companys de fatigues. Manté la qualitat i la línia del seu primer disc, i quedi clar que aquesta continuïtat no implica que ens trobem davant un treball menor, ni molt menys. Bigoti vermell és excel•lent, els músics han crescut (musicalment parlant, és clar), les cançons són més madures i els arranjaments són equilibrats i sensats. Per tant, Bigoti vermell progressa adequadament, i sortosament no s’ha produït cap trencament traumàtic amb el passat, sinó que es manté una línia ascendent. I això està bé, perquè agradarà als fans consolidats de l’Anna Roig, i els que l’han conegut ara correran a comprar-se el primer disc d’una banda liderada per una cantant que damunt l’escenari domina tots els registres. Anna Roig és ja la millor representant de la chanson francesa al nostre país, i una de les millors ambaixadores de la cançó catalana al país veí. Valoració: **** 

Integral de cant i piano (Eduard Toldrà). Ara que se celebra el 50è aniversari de la mort del compositor Eduard Toldrà cal recuperar aquest gran disc. Un país que és capaç de fer un disc d’aquestes característiques és que al seu darrere té una gran cultura i gent amb una voluntat i professionalitat indiscutible. Totes les cançons del compositor vilanoví Eduard Toldrà interpretades per la soprano Assumpta Mateu, el tenor Lluís Vilamajó i el pianista acompanyant Francisco Poyato. El resultat és una obra mestra, un doble disc d’audició obligada per a tot aquell a qui li agradi la bona música i no tingui cap prejudici. Estem davant d’una de les millors interpretacions que s’hagi fet mai de les cançons d’Eduard Toldrà. Voreja la perfecció. Valoració: ***** 

Integral de l’obra per a veu i piano (Eduard Toldrà). I per qui encara no en tingui prou, acabat de sortir del forn aquest nou doble CD també amb totes les cançons d’Eduard Toldrà, en aquest cas interpretades per Júlia Arnó a la veu i la pianista Montse Massaguer. Què es pot dir? Doncs que aquí també ens trobem davant d’un gran disc, ben gravat i excel•lentment interpretat. Arnó canta com els àngels (com a mostra, la cançó Abril), i Massaguer és una excel•lent pianista que fa que aquest disc sigui imprescindible per als amants de Toldrà, que cada vegada són més. Quina meravella, i que bé que ho fan, ostres, que bé... Valoració: ***** 

Nura (Guiem Soldevila). Un gran disc, aquest del menorquí Guiem Soldevila. Ritmes pausats i tranquils, arranjaments armoniosos, intèrprets de primera i veu càlida, la de Soldevila. Una música ideal per escoltar amb la ment posada en els paisatges menorquins d’hivern. Hi trobareu influències de Lluís Llach, però també de Peter Gabriel i Rufus Wainwright. Basat en la musicació d'un llarg poema de Ponç Pons, Nura és un tractat d'enyor fet cançó que evoca una Menorca miticoparadisíaca que el poeta va viure a la infantesa. Paga la pena. Valoració:****

Criteri de valoració

Obra mestra: *****
Notable: ****
Acceptable: ***
Té alguna peça bona: **
Millor deixar-ho córrer: *

Aquells que vulgueu aportar la vostra opinió, suggerir, informar i/o comentar qüestions relacionades amb la música podeu escriure’m a bernatdeltell@hotmail.com . L'objectiu és enriquir entre tots aquesta secció i donar cabuda al màxim nombre d'expressions musicals.