Vilanova és un festival

I si no vols caldo, doncs dues tasses, perquè a aquests festivals cal sumar-hi els concerts d’Ona Produccions, una promotora musical creada per l’empresari immobiliari Dídac Santos que cada any organitza un parell o tres de concerts de grups i solistes que copen les llistes d’èxits del moment. Així doncs, la capital del Garraf, amb 65.000 habitants, acull durant el mes de juliol i part del setembre (el Tranuïta se celebra el 5 i 6 de setembre) fins a cinc festivals de música, als quals cal afegir la visita de grups i solistes contractats per Ona Produccions i cicles i/o concerts esporàdics de música clàssica i jazz organitzats per l’Ajuntament, Foment Vilanoví i Can Cabanyes, entre d’altres.

Tot aquest excés demostra el poder associatiu i de convocatòria de certs sectors de la societat vilanovina. En aquest sentit, però, s’ha de reconèixer que els més actius són alguns grups de joves els quals, a través de les entitats de Carnaval, s’han conjurat per portar a Vilanova grups i solistes d’acord amb els seus gustos musicals. No s’ha d’oblidar que darrera de bona part d’aquests festivals hi ha algunes de les més importants entitats de Vilanova: La medusa és qui organitza el Faraday; els Endimari, el Nowa Reggae; l’associació juvenil Espabila el Tranuïta, i els Falcons, Bordegassos, Tronats de Mar i Ball de Diables de Vilanova el Manani Rock. Resumint, set entitats i centenars de joves mobilitzats per la música. Qui ho havia de dir fa uns anys...

Ara bé, a la vida no tot és de color blanc o negre. L’èxit actual d’aquests festivals pot comportar també la seva immediata mort, ja sigui d’èxit o bé per manca de previsió de riscos. En el primer cas no s’hi pot fer res, és el públic qui decideix, però en canvi sí es pot evitar que una mala gestió o planificació acabi amb un festival que costa anys, suor i llàgrimes mantenir-lo. Potser per això ara és el moment de parar i fer un anàlisi detallat del que caldria millorar. Perquè realment hi ha coses que convindria millorar, i molt, per així evitar que desaparegui l’activitat musical d’aquests darrers anys promoguda per centenars de joves vilanovins. Per això, caldria tenir presents aquests quatre punts que tot seguit es detallen, i que són aquests:


1.La seguretat. Alguns d’aquests festivals segueixen la política de portes obertes per a tothom, és a dir, aposten per la gratuïtat dels seus concerts. Això vol dir que hi pot anar qui realment li agrada la música però també el que per passar-s’ho bé necessita consumir alcohol de manera compulsiva i abusiva. En alguns d’aquests festivals s’ha detectat un alarmant consum d’alcohol en menors d’edat i alguna baralla escadussera com ja va succeir, per exemple, en el Manani Rock de fa un parell o tres d’anys. Qui controla les barres? Qui controla els venedors ambulants d’alcohol? Quina vigilància hi ha? Ep, no confondre estat policial amb seguretat, que sempre hi ha algú que es fa un embolic amb aquests termes. Cal més vigilància per no haver de lamentar cap desgràcia en un futur, i aquí cal la implicació de tothom. La imatge de menors consumint alcohol no només perjudica la salut de qui beu, sinó que els organitzadors s’exposen a la clausura del festival en cas d’una inspecció de la Generalitat. Per tant, si convé cobrar entrada es fa i punt, perquè encara que només costi un euro ja t’assegures que qui va al concert i/o festival és perquè realment li interessa la música. I si convé més vigilància, doncs es contracta i avall que fa baixada. Cal recordar com va acabar la celebració d’un concert gratuït de grups de rock del Garraf fa uns quinze anys enrere a Ribes Roges? Doncs “al loro”, que diu Laporta...


2.La implicació de l’Ajuntament. Des d’aquí es valora molt positivament la iniciativa privada, sobretot si aquesta, com s’ha dit abans, prové de joves amb inquietuds culturals, i de moment, la música -tot i Operación Triunfo- continua sent cultura. Amb tot, el govern municipal hauria de donar suport ajudant en la promoció d’aquests festivals més enllà de les fronteres locals, perquè això beneficia a la ciutat, als seus restaurants xiringuitos, bars i hotels. En definitiva, crea riquesa, i això és un bé que cal mantenir en època de crisi. Per això, l’Ajuntament hauria d’erigir-se en pal de paller de la promoció d’aquests festivals als mitjans de comunicació nacionals, fer cartells, programes de mà, banderoles, falques publicitàries a la ràdio, anuncis a la premsa... Ja s’entén que tot això no es pot fer per a tots i cadascun dels festivals, per això la millor solució seria una campanya conjunta amb un lema que aglutinés tots els certàmens sota una mateixa denominació. Després, els organitzadors ja s’espavilaran amb la seva pròpia promoció per establir les diferències musicals. El que no pot ser és que el Nowa Reggae passi completament desapercebut més enllà del seu circuit de fans incondicionals (i per tant, circuits inaccessibles per a la resta de públic). Qui hi perd és el públic majoritari, però també els organitzadors i la ciutat en general.


3. Tercera proposta: racionalització del calendari. És bo tenir tres festivals en un mes de juliol? És necessari i imprescindible? Si a sobre s’hi afegeix la visita dels Estopa, posem per cas, es corre el risc de saturar el mercat. Convindria que tots els implicats en l’organització dels festivals elaboressin un calendari més ajustat a la realitat i així evitar la concentració de concerts en uns pocs caps de setmana i que la resta de l’any Vilanova sigui en un desert cultural.


4.Finalment, i seguint el fil argumental de la proposta anterior, cal una política comuna que garanteixi una uniformitat de criteris. Potser s’haurien d’unificar els preus de les entrades, abonaments conjunts per a tots els festivals, un punt d’informació comú, una pàgina web convenientment publicitada on hi aparegui tota la informació (a part de l’específica que pugui tenir cada festival) i una política de promoció ja apuntada en l’anterior apartat. Tot això serviria per evitar casos com, per exemple, el de la pluja que va impedir la celebració de la segona jornada del festival Nowa Reggae. En aquest cas concret, què ha passat amb les persones que tenien un abonament comprat per als dos dies de festival? Han pogut finalment recuperar els diners? A on es tornaran? Quin dia? El públic que va venir de fora, haurà de tornar a Vilanova per recuperar l’import de la seva entrada? Amb una política comuna tots aquests problemes s’evitarien. I és que convé recordar que els petits problemes no resolts a la llarga esdevenen grans polèmiques que sobretot perjudiquen a persones que de manera voluntària es passen un any pencant en l’organització d’un festival de música.


És el moment, doncs, de repensar el model de festivals de música que convé a Vilanova i la Geltrú. Potser tots aquests festivals no són necessaris, o sí, potser en calen més, però és urgent una racionalització del calendari, més promoció, criteris unitaris, evitar riscos, invertir en seguretat i, sobretot, per part de l’Ajuntament una transparència immaculada per evitar acusacions de favoritismes cap a uns en detriment d’uns altres.