Una lectora poc corrent

Quan va arribar a les meves mans Una lectora poc corrent, el nom que reposava sobre el títol del volum, Alan Bennett, em sonava. Però no vaig ser capaç d’identificar el perquè: les indicacions biogràfiques que apareixien a l’interior del llibre eren més aviat escasses. Per això vaig fer el que s’acostuma a fer en aquests casos: prémer el botó de Cerca amb Google. I llavors, enmig d’una biografia en anglès de la Viquipèdia, vaig trobar la resposta: La bogeria del rei George, aquella pel•lícula magníficament interpretada per Nigel Hawthorne (el sir Humprey Appleby de Sí, Ministre). Resulta que el tal Bennett en va ser l’adaptador a la pantalla; cosa gens estranya si tenim en compte el currículum teatral i cinematogràfic de l’interfecte, que ha fet –literalment- tots els papers de l’auca, i que només en els darrers anys s’ha decidit a publicar. És per això que vaig decidir obviar el fet que la protagonista fos la Reina d’Anglaterra i em vaig endinsar en la lectura lliure de prejudicis, i amb una mica de temps per davant. Al cap i a la fi, un llibre de poc menys de cent pàgines tampoc requereix del lector una concentració extrema, ni tampoc una entrega excessiva.

Potser el fet d’haver-lo llegit d’una tacada, sense gaire interrupcions, m’ha disposat massa favorablement, però el llibre és entreteniment més que digne. Entre d’altres coses, perquè el protagonisme més que no pas de la Reina és de la lectura, i de tot allò que comporta. En si, la història és tremendament fàcil: prop dels vuitanta anys, Isabel II troba en la lectura una font desconeguda de plaer. La suma d’uns gossos juganers i del protocol reial fan que un dia, la monarca s’endinsi quasi per error en la biblioteca mòbil de la Ciutat de Westminster; d’allà surt amb un volum sobta el seu braç. A partir d’aquí, la caiguda reial per la pendent de la literatura es fa evident; en Norman, un mosso de cuina amb qui coincideix la primera vegada a la biblioteca mòbil, passa al seu servei personal com a assistent de lectures (per dir-ho d’alguna manera), i els llibres van guanyant terreny en la vida reial. Cosa que irrita, i profundament, al Duc d’Edinburgh, el seu secretari personal –un neozelandès massa britànic- i fins i tot el Primer Ministre. Al final, una petita conxorxa de palau acaba enviant Norman a una prestigiosa Universitat amb l’esperança secreta que l’allunyament físic de l’assistent esdevingui també un allunyament de la lectura. Però Isabel II es resisteix a abandonar el plaer de les lletres, i continua perseverant i fins i tot ampliant els seus vicis.

L’obra de Bennett té un regust de conte, o faula, de caràcter més o menys moral; evidentment, no és precisament un dels llibres de capçalera de qui això signa. Entre d’altres coses, perquè la literatura anglesa actual disposa de narradors amb més contrast i més profunditat (es diguin Coe o Barnes, posem per cas). Hi ha un parell de detalls, a més, que fan mal a la vista: quan Isabel s’autodefineix com a demòcrata genuïna, potser l’única en tot el país, no vaig poder evitar que els pèls se’m posessin de punta. Però si deixem de banda això, l’enfarfegament del plural majestàtic i algun altre serrell, l’obra de Bennet és una lectura que, si bé és poc corrent, no deixa de tenir la seva gràcia. Amb final imprevist a l’estil de Roald Dahl inclòs.