La boca pobre

Flann O’Brien era el pseudònim (un dels pseudònims, de fet) de l’irlandès Brian O’Nolan. Tot i la seva talla com a escriptor, O’Nolan va ser reconegut pel públic en general gràcies als articles setmanals que escrivia a The Irish Times, la capçalera per excel•lència de la premsa irlandesa. En aquell mitjà signava com a Myles na gCopaleen, que de fet és el nom amb que publicà la seva única novel•la en gaèlic irlandès, An Béal Bocht (traduïda com La boca pobre). La seves col•laboracions, recollides sota el títol genèric de Cruiskeen Lawn, eren satíriques, imaginatives, sovint oníriques fins a extrems impensables; allí, per exemple, escriuria una de les seves més famoses frases, digna del mateix Julius Henry Marx: It cannot be too often repeated that I am not for sale. I was bought in 1921 and the transaction was final and conclusive.

Però així com els articles d’O’Nolan van ser àmpliament difosos i van contribuir a l’èxit de l’autor, la seva literatura s’ha mantingut en el clos irlandès sense acabar de sortir-ne. Per això és d’agrair que una editorial com Nórdica Libros s’hagi decidit a editar-ne alguns títols i, entre ells, precisament l’obra més característica de l’autor, La boca pobre. Si haguéssim de resumir ràpidament l’obra, podríem dir que és una mena de creuament entre l’humor de Groucho Marx i el concepte d’esperpento de Valle-Inclán. Bevent de les fonts de la mateixa literatura irlandesa, i amb esperit sorneguer, l’autor exagera fins a extrems inimaginables els estereotips que sobre els irlandesos tenen els mateixos irlandesos, i els veïns anglesos. Agafant com a protagonista l’heroi còmic d’una obra de Dion Boucicault (The Colleen Bawn, 1860), O’Nolan ens conta en primera persona la història de Bonaparte O Cúnasa (Ó Cúnasa es mi apellido gaélico. Bonaparte mi nombre y la mismísima Irlanda es mi patria), el prototipus d’irlandès rural carregat de desgràcies i dissorts. Amb aquesta base ataca frontalment la pedanteria, les obres memorialístiques i les seves exageracions, l’anomenat revival dublinés i els estereotips. L’antiheroi victorià, en definitiva; no és estrany que, amb sorna per la seva mateixa obra, O’Nolan la subtitulés Una mala història sobre la vida dura.

La farsa pot ser tràgica pel que fa a la seva causa, però és sobretot còmica en els seus efectes; al final de totes les seves peripècies, Bonaparte acaba condemnat en un judici celebrat en anglès, una llengua que no entén, per un delicte que no ha comès; una mena de Joseph K, però en pagès i sense Kafka pel mig. I és camí de la presó on retroba el seu pare desconegut, rebatejat a l’escola com ell –i com tots els irlandesos-: Jams O’Donnell;. Un pare a qui troba per primera vegada, com també troba per primera vegada -i per casualitat- el seu fill uns capítols abans: Sí, la vida es sorprendente. Una vez, al regresar yo de Galway en la oscuridad de la noche, cuál no sería mi sorpresa al descubrir que poseíamos un nuevo cochinillo al fondo de la casa. (...). Lo levanté cuidadosamente, y a punto estuve de dejarlo caer del susto que me llevé al ver qué era exactament lo que sostenían mis manos. La pequeña cabeza era calva, la cara del taño de un huevo de pato, y las piernas como las mías.¡Yo tenía un bebé! Una criatura que, per cert, té un curiós sistema de gestació: Con esa edad no conocía las cosas básicas de la vida, no enía ni idea de nada. Creía que los niños caían del cielo, y que lo único que necesitava quien quisiera tenerlos era buena suerte y un terreno bastanta extenso.

Més enllà de l’humor, de vegades gruixut i que cal llegir amb el distanciament necessari per una obra que data de 1941, l’obra també es pot veure com un estudi sobre els efectes de la pobresa en la identitat nacional irlandesa. No es tracta només de la pobresa material extrema de la ruralia de l’Oest irlandès, sinó també del buit espiritual de l’urbanita que no pot sentir-se veritable irlandès, segons els estàndards, si no vesteix mai abans un kilt (peça de roba típicament escocesa, i desconeguda a Irlanda, d’altra banda). L’obra, a més, està perfectament precedida d’un pròleg del mateix traductor, Antonio Rivero Taravillo, que permet al lector situar-la perfectament en el seu context i llegir-la –per dir-ho així- en la direcció correcta. Una peça, doncs, completament recomanable.

PS. Quan es publiquin aquestes breus ratlles al bloc Passem pàgina, farà encara no quinze dies de la mort del cantant irlandès Ronnie Drew. Fundador dels mítics Dubliners, patriarca del folk irlandès, Drew no va superar un càncer de gola diagnosticat fa temps. Amb Luke Kelly, Paddy Reilly i Eamonn Campbell, la veu de roure de Drew i els seus acords de guitarra han acompanyat qui això signa des de la compra, el 1992, d’un disc brutal: Dubliner’s Dublin (1988). La majoria de les cançons per ell interpretades resumien en part aquest esperit, entre burleta i posat, que O’Nolan representa en la literatura irlandesa. Potser per això val la pena intercalar aquí una de les més cèlebres peces del grup, Seven Drunken Nights ...