-
El Gran Duc
-
Arnau Nin
- 12-08-2008 09:55
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Moltes són les definicions per al moviment okupa, però la més àmpliament acceptada és aquella que diu que l'okupació és el nom amb què es coneix l'acció d'apropiar-se d'un edifici o espai abandonat amb la intenció d'utilitzar-lo com a habitatge o lloc de reunió, donant a aquest fet a més un caràcter públic i reivindicatiu. La paraula s'aplica a vegades al propi edifici, una vegada okupat, i a les persones que l'utilitzen se'ls sol conèixer com a okupes. Els mitjans de comunicació en el cas del nostre país han popularitzat l'expressió moviment okupa, que no sempre és acceptada pels seus protagonistes. Aquest moviment, que neix a la Itàlia de final dels anys 60 i que és adoptat i popularitzat pels squatters anglesos, pren el nom d’okupa escrit amb una k contracultural i punk, perquè per als okupes la diferència entre ocupar i okupar resideix en el caràcter polític de l’acció, en la que la presa d'un edifici abandonat no és només una finalitat sinó també un mitjà per denunciar les dificultats d'accés a una vivenda digna. Aquesta és la teoria d’un moviment d’inspiració anarquista molt arrelat a Anglaterra i a Alemanya i que en els anys 90 viu la seva època d’or al nostre país, concretament a la Barcelona olímpica, on la bombolla immobiliària impedeix l’accés a la vivenda -un dret bàsic- per part de la joventut catalana.
Però com passa sempre els ideals inicials es perverteixen amb el pas del temps i amb el canvi generacional dels seus actors. La simpatia que despertava entre la societat i mitjans de comunicació el primer moviment okupa ha deixat pas en l’actualitat a dures i greus acusacions contra un col·lectiu que és vist com “una colla de nens de papà que amb total impunitat es creuen amb el dret d’okupar el que els vingui en gana”. Aquesta expressió és literal i extreta d’una conversa entre dues dones que miraven incrèdules com un grup d’okupes s’instal·lava en un immoble -suposadament- abandonat a la rambla Principal pocs dies abans de la celebració de la festa major. Què ha passat perquè en uns pocs anys els okupes, considerats uns lluitadors contra el capital i l’especulació, siguin avui un grup criminalitzat per la societat? Per què qui criticava els okupes fa uns anys era titllat de “fatxa” i ara són tan pocs els que defensen el moviment? Potser hi ha més “fatxes” ara que als anys 80? Um, no creiem que vagin per aquí els trets...
Una possible explicació del deteriorament de la imatge dels okupes podria ser la pròpia actitud d’aquest col·lectiu, una actitud sovint xulesca, intimidadora, desafiadora i violenta que ha provocat el trencament emocional amb la societat. Els okupes desallotjats del cinema Princesa l’any 1996 eren vistos com uns herois i uns lluitadors que protestaven contra l’especulació no només dels agents immobiliaris, sinó també del mateix Ajuntament de Barcelona; deu anys més tard, uns okupes que celebraven una festa la matinada del 4 de febrer del 2006 al carrer de Sant Pere més Baix (Ciutat Vella) van llençar des d’un balcó una pedra de cinc quilos al cap d’un Guàrdia Urbà (pare de família, per cert) que va quedar en coma i estat vegetatiu. Els tres individus van rematar el policia al carrer a puntades de peu mentre cridaven "¡Fote't cabró, t'hem tocat!" L’agent està en mort cerebral des d’aquells fets criminals. La diferència és que els okupes del cinema Princesa protestaven per l’especulació urbanística iniciada amb la Barcelona olímpica i culminada amb el Fòrum de les Cultures; ara, deu anys després, membres del moviment okupa s’instal·len a cases per celebrar les seves festetes i reunions, emprenyant els veïns i utilitzant la violència com a única arma de defensa. Els joves d’aquest país s’han de llevar aviat cada dia, estudiar, treballar i fer hores extres per poder pagar-se un pis i arribar a final de mes, els únics que viuen en un paradís fiscal semblen els okupes, sense drets ni obligacions.
No ens enganyem ni siguem ingenus, la lluita contra l’especulació no depèn de quatre nens de casa bona que avorrits, amb l’estómac ple i una considerable empanada mental es dediquin a ocupar cases que després converteixen en escoles d’incivisme. Si volen lluitar contra els problemes reals del país que muntin ONG’s, que col·laborin amb els serveis socials, que treballin a les residències de la tercera edat i als menjadors socials, que penquin els caps de setmana a la Creu Roja, que facin tasques de suport per integrar els més desafavorits i la gent amb risc d’exclusió social, que netegin boscos, que facin de monitors ajudant als nouvinguts a integrar-se a la societat d’acollida, que s’impliquin en el teixit associatiu i cultural de la nostra ciutat... En definitiva, que facin com milers de joves anònims que sense necessitat de fer soroll aposten per lluitar contra les injustícies socials i la discriminació. Quan hagin fet tot això, quan siguin capaços d’assumir errors i de fer autocrítica, automàticament deixaran de ser uns nens (i nenes) vanitosos i pagats de si mateixos, perquè clar, de coses per fer n’hi ha moltes, però és més fàcil ocupar una casa buida, oi?
Un regidor de l’Ajuntament de Vilanova va explicar ja fa uns anys a un grup de periodistes que uns okupes s’havien instal·lat en una antiga casa del centre de Vilanova. Fora de micròfon i amb la roda de premsa ja finalitzada, se li va preguntar què pensava fer l’Ajuntament, i la resposta del regidor va ser sensacional: “no farem res perquè paguen religiosament el lloguer”. Davant la incredulitat dels periodistes, el regidor amb tasques de govern va afegir: “un dels pares dels okupes paga el lloguer del pis sense que el seu fill ho sàpiga. Així l’home s’estalvia problemes”. Aquest és el nou moviment okupa vilanoví, l’esquerra radical i lliure de transgènics que s’ha convertit exactament en això, en una esquerra egoista i egocèntrica que la seva finalitat no és okupar una casa per posar de manifest els drets legítims dels joves davant l’abús dels preus dels pisos, sinó tenir una talaia privilegiada per poder veure la festa major. Ah, i pobre d’aquell que els critiqui, perquè si no combregues amb la seva idea de “llibertat” automàticament ets un feixista i un especulador. Obliden que el feixisme comença precisament quan es nega l’opinió dels altres i creure que la teva és la veritat absoluta. Doncs mira, aquesta vegada tampoc volem callar...
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!