Negro sobre negro

Leonardo Sciascia és un dels escriptors preferits d’un servidor. Vagi per endavant, perquè sinó encara hi haurà qui es queixarà d’un cert biaix en aquesta ressenya. Evidentment que hi és, el biaix: considero Sciascia un dels més grans, sinó el més gran, escriptor mediterrani (suposant que el concepte mediterrani sigui alguna cosa més que una referència geogràfica i una etiqueta paracomercial ...). Sicilià, com Pirandello i Camilleri, Sciascia és autor de llibres breus, que oscil•len entre les cent i les dues-centes pàgines, i que generalment prenen com a punt de partida fets reals més o menys escabrosos, més o menys foscos: així, de 1912+1 fins a La desaparició de Majorana. Temàtiques procedents de la seva estima per la història siciliana en particular, i italiana en general, i de la novel•la negra; tractament concret, directe, com el del seu estimat Stendhal; un xic de filosofia a l’estil del seu apreciat Montaigne; i una dosi justa d’ironia volteriana, característica aquesta que l’acosta, en el volum que tractaré avui, més a un homenot com Joan Fuster que no pas a un narrador estricte. A aquells que vulguin resseguir-ne la biografia, els recomano que comprin el volum que li dedicà el 2001 Mateo Collura: Sciascia. El maestro de Regalpetra.

Negro sobre negro és un volum editat per primera vegada en esnyapol per Bruguera, el 1984, i reeditat de nou l’any passat per Global Rythm Press. A diferència de la resta de l’obra de Sciascia, l’obra en qüestió no és ni una novel•la, ni un assaig literari/cultural, sinó una mena de diari escrit entre 1969 i 1979, any de la primera edició en italià. En les seves poc més de tres-centes pàgines, Sciascia hi recull anècdotes, pensaments, actualitat, comentaris literaris ... De fet, l’obra és una mena de calaix de sastre on l’autor va abocant pensaments i fils d’idees. La seva presentació és escassa, per no dir nul•la: cap índex, cap data per als textos, cap agrupació temàtica. Un dietari sense dates. Els pensaments en cru, tal com ragen. I precisament aquesta és una de les grandeses del volum: pel seu contingut, però també per aquesta presentació, és una obra que es redescobreix en cada nova visita. Hom el pot agafar passat un temps de la primera lectura, triar una pàgina a l’atzar i l’obra li farà descobrir nous camins, nous detalls. El llibre va creixent i multiplicant-se amb el temps, o aquesta és la sensació que ens dona. A banda de ben escrita, doncs, és suggestiva: què més pot demanar un lector mínimament amatent?

A Negro sobre negro Sciascia ens va mostrant el seu corpus ideològic, que més que polític és cívic, i també les seves concepcions sobre el món de la cultura, la literatura, l’art i la història (la reflexió sobre el llibre ou, és a dir, sobre la política editorial d’edició immediata, és brutal i plenament actual ... quants llibres de Sciascia podem trobar en l’actualitat en una llibreria?). Tot des de l’honestedat, el racionalisme crític i la valentia; perquè els escrits de Sciascia sobre la màfia i el que ell, amb encert, anomenava la antimafia són brutals, per colpidors i evidents. Com he dit abans, l’estil del Sciascia escriptor era directe; i no ho era menys l’estil del Sciascia periodista, o cronista. Ni la màfia, però, ni la sicilianietat (existeix, aquesta paraula?), ni tampoc l’anomenat cas Aldo Moro (sobre el qual escriurà un demolidor llibre), prenen el protagonisme del volum a un autor que ens demostra les seves capacitats deductives, la seva fermesa cívica, la seva estima per la lectura i la cultura, la seva agudesa en l'observació social. La seva intel·ligència, en definitiva. Què no hauria escrit en l'actualitat, en un món més divers i canviant que el que va abandonar el 1989?

La prosa de Sciascia, polida com el marbre, ens ajuda a endinsar-nos en l’obra; com també la seva tendència a fer allò que Pla definia com passar de l’anècdota a la categoria, o la capacitat de condensar en breus pensaments l’evidència que s’amaga sovint darrera de les cortines de la realitats imposada (Hoy en día la estupidez y el fanatismo son inseparables, ya que no se diferencian: no hay fanático que no sea estúpido y no hay estúpido que no sea fanático). Sciascia tenia clar que el dubte no ofèn. I la veritat tampoc. En el seu moment, l’enyorat Joan Fuster va escriure que Bertrand Russell més que un escriptor era un desinfectant. Sciascia ocupa, amb Russell, la mateixa categoria.