Pessoanes

Quan cada cop més les llibreries tenen l’aspecte d’un centre de fast-food, amb aparadors i prestatges plens de volums de consum ràpid, de tant en tant es bo apartar la prosa, i concentrar-se encara que sigui una simple tarda en un petit llibre de poesia. Perquè és una tarda, o un vespre, el que necessitem: no més. La poesia, com a norma general, no requereix tant de temps com la prosa o l’assaig, i de vegades ens ofereix més satisfacció, o més material per pensar, que no pas una inabastable novel•la de set-cents fulls. Sí que requereix un estat d’ànim despert, una mica més de preparació espiritual que no pas –posem per cas- Noah Gordon; però tampoc cal arribar a nivell de meditació transcendental. Amb una mica de música de fons, i el mòbil desconnectat, és més que suficient.

Però més enllà de les virtuts terapèutiques, és evident que la poesia té innegables virtuts literàries. I la poesia de Ponç Pons, encara més. A més Pons té un valor afegit per als catalans peninsulars: el de ser un menorquí amb accent marcat però mel•liflu. Amb més de trenta anys d’ofici a l’esquena i una bona dotzena d’obres, es pot afirmar sense cap mena de dubtes que és un dels grans poetes de la literatura catalana actual. I ho és per molts motius, però sobretot per la seva senzillesa. En un interessantíssim dietari del mateix autor editat per Quaderns Crema (Dillatari, 2005), ell mateix ho resumeix perfectament: Ja ho deia sàviament Horaci: "Qui no sap viure amb poc, sempre serà un esclau. Amb molt poc es viu bé”.

Pessoanes s’escapa potser un xic d’aquesta senzillesa. No excessivament, però: només per les seves incursions lingüístiques en llengües que no són la catalana, com la portuguesa i l’anglesa (en aquest país, el multilingüisme encara ens sorprèn per escàs). Pons és, com a bon poeta, un artesà de les paraules; no és estrany, doncs, que n’hagi inventat algunes, de les quals val la pena destacar, per les referències, illòman i escriviure (aquesta, millor troballa que la poc subtil escribidor de Vargas Llosa ...). No ens enganyem, però. Pons no és amant de l’artificiositat; la cita que precedeix les seves poesies, manllevada de l’immens Joan Vinyoli, és una declaració de principis per ella mateixa: He decidit escriure / poesies concretes. Envelleixo, calen  / realitats, no fum.

A Pessoanes ens trobem amb un homenatge, marcat ja des del títol, a l’escriptor portuguès per excel•lència: Fernando Pessoa. Pessoa sedueix per múltiple, per divers, i també per inabastable. La seva complexitat és també la complexitat de Lisboa, una ciutat amb pujades i baixades constants, amb els seus monuments, el seu eixample forçat, la seva Praza do Comerço i els seus tramvies grocs. De fet, l’obra no és sinó un diàleg entre Pons i el seu apreciat Pessoa; un diàleg estructurat en més de quaranta poemes, perfectament editats i presentats per Bromera. Sense rebutjar del tot la clàssica rima (aquell joc que ara es veu com un artifici, però que durant segles va ser el fonament de la poesia), Pons empra bàsicament el vers lliure, menys encotillat, i busca en el ritme intern del poema en la sonoritat de les paraules i en la claredat dels conceptes. Però no busca, com farien d’altres més encaracarats, una poesia tancada en ella mateixa, carregada de referències desconegudes per al lector profà i amarada de peus de pàgina explicatius i somnífers; més enllà de les referències creuades amb la poesia del lisboeta, les peces de Pessoanes tenen autonomia suficient per elles mateixes. La claredat i l’eficàcia del discurs i del llenguatge d'aquest llibre és fruit de la seva naturalitat: hi predominen els versos que són unitats de sentit, la seva sintaxi és sempre senzilla i directa, el llenguatge és perfectament clar tot i determinats dialectalismes … L'autor ens pot arribar a fer llegir en portuguès, i adonar-nos-en perquè el poema està en cursiva: fins aquí arriba, la naturalitat! Precisament per això és del tot recomanable. I per a tots els públics: acostumats o no a la poesia, coneixedors o no de Pessoa i dels seus heterònims.

El volum va rebre el premi de poesia Alfons el Magnànim l’any 2003, el mateix de la seva edició. Un menorquí guardonat a València amb un premi amb nom de rei català de fmarcades ílies italianes, per un conjunt de poemes que és un homenatge a un portuguès: voleu mostra més clara, en un sol llibre, de la particularitat i la universalitat de la nostra cultura?