Eduard Pinilla

El segon tinent d’alcalde i cap de llista d’Esquerra Republicana, Josep-Tomàs Àlvaro, va voler recordar al regidor de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), Eduard Pinilla, que sense la cadena de grans magatzems Europrix el seu pare probablement no s’hauria establert a Vilanova i la Geltrú. Amb aquest trampós argument Àlvaro volia demostrar la incoherència del regidor Pinilla, que s’oposa a l’obertura de noves franquícies al centre de la ciutat quan el seu pare havia treballat a l’Europrix de la rambla Principal, just davant on ara hi ha la casa okupada batejada amb el ridícul nom de l’Estanquet. Aquest és el nus de l’argument que el cap de llista republicà va exposar en el ple del 30 de juny de l’any passat, poques setmanes després de constituir-se el nou equip de govern tripartit sorgit de les eleccions municipals. Josep-Tomàs Àlvaro, sempre hàbil i sovint brillant orador, volia posar al descobert el discurs contradictori i incoherent del regidor de la CUP. El problema d’aquestes declaracions és que per atacar el rival es van utilitzat criteris personals en comptes de fer servir arguments polítics, els únics que haurien de prevaldre en un ple municipal.

Però, per què Àlvaro és tan dur amb Pinilla? No defensen tots dos uns valors comuns i una idea determinada de país? La CUP i ERC, a Vilanova, fan bona la dita que on hi ha tres independentistes afloren quatre opinions. Certament, Pinilla i Àlvaro comparteixen un espai sociològic comú, però pel que es veu aquí acaben les coincidències. Les declaracions del cap de llista d’ERC s’han d’entendre com un atac de banyes arran dels migrats resultats que va obtenir la seva formació a les darreres eleccions municipals. Cal recordar que ERC va perdre 986 vots (dels 2.544 de les eleccions municipals de 2003 als 1.558 de l’any passat) i, no només va aconseguir el desitjat tercer regidor, sinó que en va perdre un dels dos que tenia fins llavors, Adolf Montoliu, recol·locat pocs dies després de les eleccions com a cap de Servei de Manteniment de Ciutat sense ni tan sols haver passat cap oposició, entrevista i/o prova d’accés.

El ressentiment d’Àlvaro i de part de la família republicana vilanovina contra la CUP i, més concretament contra el seu cap de llista, no ajuda a l’entesa entre els dos partits. No es pot oblidar que Eduard Pinilla havia militat a ERC, i això fa mal. Que un partit tregui millors resultats que el teu es pot acceptar, però que un dels teus militants marxi per muntar un altre partit i a sobre t’impedeixi créixer electoralment això ja fa de més mal digerir. I encara fa més ràbia quan es tracta d’una formació petita, independentista, amb molts voluntaris voluntariosos i pocs recursos, sense cap referent a nivell nacional, sense presència al Parlament de Catalunya ni al Congrés dels Diputats, sense pràcticament espai als mitjans de comunicació audiovisuals, amb escàs suport i poques cares conegudes. Amb tots aquests ingredients damunt la taula s’entén que Josep-Tomàs Àlvaro estigui nerviós. Ell sap millor que ningú que qui roba vots al seu partit no és ni el PSC ni CiU, sinó la CUP.

Com una taca d’oli la CUP s’ha convertit de mica en mica en el referent municipal de l’esquerra independentista combativa gràcies als 48 regidors propis -o en llistes més àmplies- que va obtenir en municipis com ara Mataró, Vilafranca del Penedès o Vic, entre d’altres. Aquest petit partit independentista ha anat creixent bàsicament a costa d’ERC i, també, gràcies als nous votants. La CUP és fruït de la confluència política que va suposar el Procés de Vinaròs del 2002 en la coordinació de la galàxia d’organitzacions fragmentades de l’independentisme radical. Dins les sigles de la CUP hi trobem organitzacions i partits com ara el Moviment de Defensa de la Terra, Maulets, Endavant, la CAJEI i part del PSAN. Tot un món simbòlic que ja acumula poder municipal i que no descarta presentar-se a les properes eleccions catalanes, una decisió que pot fer molt mal a Esquerra Republicana.

La CUP a Vilanova

Gràcies a una campanya seductora i atractiva, i dient les coses pel seu nom, la CUP va obtenir a les darreres eleccions municipals 1.366 vots i un regidor, el cap de llista Eduard Pinilla. El discurs de la CUP va captar i captivar un determinat segment de joves votants al mateix temps que oferia una alternativa a l’electorat independentista d’ERC desenganyat, cansat i fastiguejat pels problemes interns, les contínues baralles de galls, les conspiracions, els retrets i atacs personals a través de la premsa local i el seguidisme a ulls clucs a tot el que fa el PSC. L’entrada de Pinilla a l’Ajuntament ha suposat també una alenada d’aire fresc, trencar l’endogàmica política municipal vilanovina (la majoria de regidors estan emparentats o directament són família) i accentuar un discurs crític que en les anteriors legislatures era patrimoni exclusiu del dirigent del Partit Popular Santi Rodríguez.

Eduard Pinilla parla clar, i aquest és el seu segon gran triomf després dels resultats electorals. És l’únic regidor que ha denunciat l’ús i abús de les arques municipals i que ha criticat la nova assignació de 6.000 euros per regidor obtingut en concepte de "despeses de posada en marxa dels grups municipals" i als quals ha renunciat el mateix Pinilla. No hem d’oblidar que el cost brut total dels sous dels polítics municipals i els càrrecs de confiança és de gairebé un milió d’euros anual, una despesa prou significativa per ara afegir-hi aquests 6.000 euros per regidor que suposa un increment de 144.000 euros. Ha estat també Eduard Pinilla qui ha criticat el lamentable exemple dels càrrecs de confiança, personatges que no deixen de ser algú assignat a dit, el treball dels quals no se sap ben bé quin és, i que cobren 3.300 euros bruts mensuals (per a entendre’ns: 549.000 pessetes cada mes). El discurs de Pinilla posa al descobert la incoherència d’alguns regidors autoproclamats d’esquerres que una de les primeres mesures adoptades després de les eleccions municipals va ser apujar-se el sou. Així, hi ha fins a cinc regidors amb dedicació exclusiva, que són els dos representants d’Iniciativa, Iolanda Sánchez i Xavier Oller, el republicà Josep-Tomàs Àlvaro, i els socialistes Joan Martorell i Juan Luis Ruiz, que perceben 52.500 euros anuals bruts. I tot això, davant el silenci de part de l’oposició, als quals també se’ls assigna un càrrec de confiança que cobra el mateix que els tres de què disposa l’equip de govern. Tot plegat fa pujar els colors a la cara, i més en època de crisi que molts s’han d’estrènyer el cinturó. L’Ajuntament, en aquest cas, hauria de ser exemple de contenció pressupostària, d’aplicar mesures d’estalvi i evitar sous escandalosos alguns dels quals difícils de justificar. Què fa un càrrec de confiança per merèixer 3.300 euros mensuals?

S’ha de ser realment cec per no veure el divorci i l’esquerda que s’ha obert entre la ciutadania i la política. A les darreres eleccions municipals ja només va votar el 50 per cent de l’electorat vilanoví, però de ben segur que si ara es tornessin a celebrar la participació seria menor. Casos com el d’Eduard Pinilla ajuden a recuperar la confiança en el sistema; el problema és quan la normalitat es converteix en l’excepció. Dit d’una altra manera, és desolador observar que un dels regidors més joves de l’Ajuntament és dels pocs que actua amb compromís ètic denunciant uns salaris injustificables. I si només un regidor dels 25 que formen l’Ajuntament vilanoví critica la despesa sense control de càrrecs públics és que hi ha alguna cosa, allà dins, que no acaba de funcionar del tot bé.