American gangster

En el món del cel·luloide, el gènere de gangsters sempre ha funcionat. La bona tasca feta per Scorsese i Coppola ha permès a la resta de mortals emprar recursos similars per a obtenir un resultat prou digne. Això és: mafiosos amb un elevat sentit del honor i de la família, policies corruptes i/o abandonats per la família, escenes de violència seca i directa i un metratge del film no inferior als 150 minuts. Amb aquests ingredients, i sumant dos actius de la talla de Denzel Washington i Russell Crowe, es presenta l’últim projecte de Ridley Scott. Ha arribat el moment, amics, de desbaratar el mite d’aquest director.

En gran mesura, el prestigi que envolta el nom de Ridley Scott es deu a l’èxit de dos dels seus títols més primerencs, dos mites del cinema contemporani: “Alien” i “Blade runner”. A partir d’aquí, el realitzador britànic ha anat trampejant entre títols més o menys dignes i/o entretinguts (“Thelma i Louise “, “Gladiator” o inclús “Black Hawk derribado”) i cintes perfectament oblidables (“Tormenta blanca”, “1492” o “Un buen año”). La principal virtut de Scott és que el·labora sempre una realització impecable: la dosificació de la por a “Alien”, l’excel·lent ambientació a “Blade runner”, la planificació de càmera i el muntatge a “Black Hawk derribado”,... La factura visual de les seves pel·lícules està impregnada de l’estètica publicitària que sempre l’ha acompanyat (no en va, és responsable de més de 2.000 anuncis). Però en cinema, no tot són imatges intencionadament sobreexposades o contrallums treballadíssims. No tot és fruïció estètica, vaja. (Capítol a part mereix el germà de Ridley, Tony Scott, també director, i que ha heretat els pitjors vicis de Ridley. Tony Scott, el venedor de fum. Tony Scott, un vampir de la imatge que amaga un narrador mediocre. Tony Scott, cada pel·lícula, un frau).

Tristament, “American gangster” no és una excepció. Cegat per la seva pròpia aura d’esteta autocomplaent, Ridley Scott crea un producte pomposament buit. Un esplèndid disseny artístic, - justa nominació a l’Oscar - , i una eficaç realització són la carcassa que amaga un tractament pobre de la trama. El vertiginós ascens que va protagonitzar el capo de l’heroïna a Nova York, Frank Lucas, als anys 70, es tradueix a “American gangster” en un recull d’escenes fred i poc cohesionat. El narcotraficant és aquí perseguit per Russell Crowe, el policia de torn entregat a la seva feina, però incapaç d’estabilitzar la seva vida personal. El duel interpretatiu entre Crowe i Washington es decanta a favor del segon. L’actor imprimeix el seu caràcter – que no talent interpretatiu – al personatge de Frank Lucas, un individu que, recordem, va ascendir a les més altes esferes de poder a base de vendre heroïna pura a tot Harlem...

En suma, “American gangster” és un film correcte que li sobra grandiloqüència i metratge i li manca profunditat. Una conclusió, d’altra banda, que no hauria d’inquietar als qui ja fa un temps li hem perdut el respecte a Sir Ridley Scott.

El millor: el disseny artístic i de producció

El pitjor: una trama amb poca substància que la fa fàcilment oblidable