Directe a l'hemisferi dret

Direcció: Nicolas Winding Refn

Intèrprets: Ryan Gosling, Kristin Scott Thomas, Vithaya Pansringarm, Gordon Brown.

Esbroncada al passat Festival de Cannes i lleugerament ovacionada al recent Festival de Sitges, ‘Only God forgives’ (Sólo Dios perdona) és d’aquelles pel·lícules on sembla que no hi ha terme mig, o t’enlluerna o la odies a mort. A mi personalment, m’és difícil posicionar-me en un extrem o l’altre (en general no sóc gaire de blanc o negre, sinó que crec molt en la riquesa dels grisos), però el més complicat de tot és glossar en paraules l’experiència que suposa el visionat d’aquest film.

Perquè, bàsicament, ‘Only God forgives’ va dirigida als sentits, a l’hemisferi dret, és un exercici hipnòtic on la fotografia, la música i la composició dels plans són els que lideren el sentit i el curs de la trama, abans que els (escassos) diàlegs. És una proposta arriscada, sens dubte, que no hauria de sorprendre als fans de Nicolas Winding Refn, el director que es va convertir en icona després de la premiada i mundialment aplaudida ‘Drive’. No obstant, el rotund èxit de ‘Drive’ ha generat unes altíssimes expectatives per a ‘Only God forgives’ i aquesta vegada l’excèntric director danès, sense abandonar el seu particular estil, proposa una història que (molt) lentament es va revelant diametralment oposada a la de ‘Drive’.

La pel·lícula ens presenta a Julian (Ryan Gosling), un lluitador que dirigeix un club de boxa a Bangkok, una tapadora per al negoci de tràfic de drogues dirigit per la seva mare (Kristin Scott Thomas). L’assassinat de Billy, el germà d’en Julian, exigirà venjança per part de la implacable mare, però Julian es toparà amb un enemic brutal i poderós. ‘Only God forgives’ s’inicia com una història de venjança per acabar sent una història de redempció. El tímid romanticisme que destil·lava ‘Drive’ aquí desapareix del tot. Gosling encarna amb manifesta austeritat un personatge solitari i poc comunicatiu (per molts serà exasperant), reprimit, ple de conflictes  interns i que viu una malaltissa relació edípica amb la seva mare (magistral interpretació la de Kristin Scott Thomas).

Refn elabora una posada en escena exquisida (la fotografia ha estat premiada al Festival de Sitges), on hi predomina el vermell (al més pur estil Lynch) i una inquietant foscor omnipresent. Aquesta atmosfera opressiva, acolorida per una banda sonora electrònica i penetrant, embolcalla un relat pausat i ple de brutalitat, on els personatges han estat desproveïts de qualsevol bri d’empatia. En definitiva, és una proposta arriscada i difícil, suggerent, incòmoda, i que fàcilment no obtindrà l’aprovació del gran públic. És ben cert que el ritme narratiu és – per més que el director ho hagi buscat - excessivament lent i que la factura visual pren tanta importància que el guió queda massa relegat. No obstant, cal entendre ‘Only God forgives’ més com una experiència sensorial que mira d’explicar-nos una història des d’un punt de vista atrevit i poc ortodox.

D‘altra banda, ‘The Congress’, Premi de la Crítica de la 46ª edició del Festival de Sitges, mereix també una menció dins l’atapeït programa de projeccions de  #Sitges2013. No podria estar més d’acord amb el premi. ‘The Congress’, dirigida per l’israelià Ari Folman (autor de l’aclamada ‘Vals con Bashir’), és una proposta intel·ligent, emotiva i imaginativa, a més d’una ferotge crítica a la indústria de les majors i a la progressiva deshumanització a que ens poden abocar les noves tecnologies. La cinta ens presenta a l’actriu Robin Wright (fent d’ella mateixa), que viu en l’ostracisme cinematogràfic ‘per culpa’ d’haver-se fet gran. La única sortida econòmica que li queda és firmar un contracte amb un gran estudi que la reproduirà amb tècniques digitals i es quedarà amb tots els seus drets d’imatge.

La pel·lícula planteja amb encert i audàcia escenaris que no semblen massa desproporcionats, on tot està cada cop més automatitzat i els individus viuen en una mena de llibertat programada i controlada. La sorpresa arriba quan, de sobte, a la meitat del film, ‘The Congress’ esdevé una cinta d’animació. Imaginativa i psicodèlica, amb moments i detalls deliciosos (la menció a Tom Cruise és memorable), però on també l’excel·lent plantejament argumental de l’inici va perdent cada cop més el nord.

Eduard Sánchez
@esanchezCM