Risoteràpia de cine

Direcció: Edgar Wright

Intèrprets: Simon Pegg, Nick Frost, Rosamund Pike, Paddy Considine, Martin Freeman, Eddie Marsan, Pierce Brosnan

Davant d’una audiència entregada, el cineasta britànic Edgar Wright ha presentat al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya la seva darrera bretolada: ‘The World’s End’ (Bienvenidos al fin del mundo). Després de ‘Shaun of the dead’ (Zombies party) i ‘Hot fuzz’ (Arma fatal), Wright continua el seu mordaç homenatge al gènere fantàsic, novament amb la companyia del duet Simon Pegg / Nick Frost. Lluny d’abaixar el llistó, Edgar Wright ens regala una nova comèdia hilarant i vigorosa, amb invasió alienígena inclosa.

‘The World’s End’ explica la història de cinc amics de l’institut que volen fer la Milla d’Or: una ruta on han de beure una pinta de cervesa a cadascun dels 12 bars del poble. No obstant, el seu lamentable estat etílic els impedeix arribar a l’últim pub, anomenat ‘La fi del món’. Vint anys més tard, sota el dubtós lideratge d’en Gary (Simon Pegg), els cinc amics es reuniran de nou per completar l’esbojarrada proesa. Aquesta vegada, però, una singular invasió extraterrestre a cavall entre ‘La invasión de los ultracuerpos’ i ‘El pueblo de los malditos’ els voldrà amargar la festa...

La pel·lícula reuneix tots els ingredients per fer passar una bona estona. El guió se sustenta en uns personatges molt ben traçats i això fa que les situacions que viuen tinguin una comicitat genuïna i espontània, gens forçada. L’humor (definitivament anglès) es passeja triomfant per totes les escenes gràcies a uns diàlegs ràpids i brillants, buscant sempre el joc de paraules, l’equívoc i l’absurd. La planificació de càmera en les escenes d’acció mostra audàcia i ofici (l’escena de lluita en el lavabo, amb 10 personatges estomacant-se, té la seva dificultat). El càsting assegura una interpretació dotada per a la comèdia; no ho dic només pel binomi Pegg/Frost sinó també pels genials actors que hi ha darrere dels rols secundaris: Martin Freeman, Paddy Considine i Eddie Marsan. Finalment, el muntatge i la banda sonora marquen un ritme trepidant i festiu que no abandona la trama en cap moment.

Tot i que Wright no té més pretensió que fer-nos passar una bona estona, al rerefons de la pel·lícula hi ha un discurs que reflexiona sobre la crisi dels quaranta, la manca de llibertat d’una societat adoctrinada i obedient i, com no,  el valor de l’amistat (leitmotiv de la filmografia del director). En definitiva, ‘The World’s End’ és una saludable sessió de risoteràpia cinematogràfica que no us hauríeu de perdre.

Posteriorment a la projecció de ‘The World’s End’, el programa del #sitges filmfestival va prosseguir amb ‘A glimpse inside the mind of Charles Swan III’, de Roman Coppola (sí, fill de Francis Ford Coppola), una comèdia (?) delirant i surrealista de com superar una ruptura amorosa, que compta amb un repartiment prou llaminer (Charlie Sheen, Bill Murray, Patricia Arquette). L’estètica dels 70 i la direcció artística són l’únic que se salva d’una proposta un punt pretenciosa i definitivament avorrida, amb un guió buit que ho hipoteca tot a la gràcia de veure Charlie Sheen fent de Charlie Sheen.

Eduard Sánchez
@esanchezCM