No es país para viejos

Sí, ho sé. Al·legar que “No country for old men” és un bon film perquè està dirigit pels germans Coen és, probablement, un argument pobre i excessivament fanàtic; però no per això deixa de ser cert. Joel i Ethan Coen formen un binomi creatiu inigualable, capaços d’engendrar obres mestres del cinema com “Sangre fácil”, “Muerte entre las flores” o “Fargo”. La seva filmografia, dotada d’un prodigiós sentit narratiu, tant escrit com visual, és, per a molts de nosaltres, una religió. Posats a establir gradacions, “No es país para viejos” es podria incloure en el sac de les bones pel·lícules, equiparable a cintes com “Barton Fink” o la deliciosa “El gran Lebowsky”.

L’última proposta dels Coen potser no enamora però sí es pot considerar la justa guanyadora dels Oscar d’enguany (Pel·lícula, Director, Guió adaptat i Actor de repartiment). “No es país para viejos” segueix la pista de Llewelyn Moss (Josh Brolin), un caçador que es topa, enmig del desert de Texas, amb un munt de cadàvers, fruit del tiroteig entre dues bandes del narcotràfic. Moss descobreix un maletí farcit de diners, que li canviarà definitivament la vida. I no sap fins a quin punt. A partir d’aquell moment, dos homes el perseguiran amb objectius ben diferents: Anton Cigurgh (Javier Bardem) un sàdic assassí implacable i el veterà xèrif Bell (Tommy Lee Jones), que intentarà localitzar-lo abans que sigui massa tard.

L’avarícia i la supervivència en una societat despietada i violenta se citen en aquest thriller pausat, on el curs dels esdeveniments produeix a l’espectador una tensa i progressiva sensació de desamparament - sàbiament reforçada per una excel·lent fotografia, a través de la constant i desoladora presència de paisatges desèrtics. De nou, els germans Coen construeixen un personatge memorable, un individu desproveït de qualsevol emoció o regla moral, una màquina de matar imparable que es juga a cara o creu el destí de les seves víctimes. Cigurgh glaça la sang perquè la seva manca d’humanitat genera una inquietant sensació d’impotència, la que hom sent davant la violència més irracional.

La composició del personatge a càrrec de Javier Bardem és força correcta. Bardem és un actor molt versàtil, però no hi ha dubte que més de la meitat del seu Oscar pertany a Joel i Ethan Coen. El que podríem denominar l’efecte Bardem no és més que la contagiosa eufòria de Hollywood, que ara descobreix el talent i l’animalitat d’aquest actor. El problema el tindrà a partir d’ara, quan només li ploguin papers de sàdic, corrupte, sicari o raret. De la resta del repartiment, destaca un convincent Josh Brolin per sobre del sempre eficaç – però reiteratiu – Tommy Lee Jones i un anecdòtic Woody Harrelson.

A “No country for old men” hi ha una clara voluntat reflexiva, tant en el ritme de la narració com en el missatge del film – eloqüent en el títol, però fred en el desenllaç i massa críptic en l’epíleg del xèrif. Malgrat tot, el segell Coen continua sent la garantia d’un producte ben el·laborat: personatges ben perfilats, diàlegs brillants, humor negre, retrat costumista de l’Amèrica profunda, violència explícita però ben dosificada i una planificació de càmera plena d’intencionalitat. Precisament, la semàntica del pla visual, una de les essències del setè art, és un dels pilars que sosté el cinema dels Coen. Pareu atenció a tots els detalls (magistralment revelador, el pla en què Bardem es revisa la sola de les sabates al sortir d’una casa on no hem vist si executava o no a la víctima). Només per aquests detalls de gourmet, val la pena veure-la.

El millor : el talent que impregnen Ethan i Joel Coen al guió i la realització

El pitjor : no és “Fargo”...