Pozos de ambición

Ambientada en la California desèrtica i rural de principis del segle XX, “Pozos de ambición” (There will be blood) – molt més encertat i revelador el títol original, un cop més -, narra l’ascens de Daniel Plainview (Daniel Day Lewis), un home que passa de picar pedra en una mina a perforar pous de petroli per tot el sòl californià. El film - una adaptació lliure de la novel·la “Petroli”, d’Upton Sinclair -, lluny de lloar l’èpica del somni americà, mostra un amarg viatge a les entranyes del egocentrisme humà i una crítica al capitalisme.

Daniel Day Lewis, protagonista absolut del film, el·labora, amb la precisió i la minuciositat d’un rellotger suís, una interpretació magistral. Cada mirada escrutadora, cada paraula proferida amb vehemència està perfectament estudiada. L’actor britànic es fa seu un personatge verinós, un magnat del petroli podrit per l’avarícia, incapaç de gestionar qualsevol relació afectiva – ni tan sols la paterno-filial – i abocat a una tortuosa soledat. Si bé era de calaix que l’Oscar al Millor Actor seria per a Daniel Day Lewis, resulta sorprenent – o, per ser més precisos, vergonyós – que l’extraordinària interpretació del jove Paul Dano (el reverend Eli Sunday) no hagi estat premiada almenys amb una nominació. Dano, vist a “Pequeña Miss Sunshine”, no es deixa vampiritzar per la personalitat de Day Lewis i li dóna rèplica a través d’un predicador apocalíptic, egòlatra i ambiciós que s’aprofita de la ignorància de la seva comunitat. De fet, les exaltades escenes entre el potentat i el predicador constitueixen la flor i nata de la pel·lícula.

D’altra banda, no es pot negar la notable labor de Paul Thomas Anderson, el director de moda. Després de “Boogey nights” i “Magnolia”, Anderson torna a meravellar als crítics de Hollywood amb un relat agre i existencialista sobre els perills de lucrar-se sense límits. “There will be blood” és un retrat sense concessions de l’individualisme més recalcitrant de la societat capitalista, del triomf del materialisme per sobre de les persones, de les trampes moralistes del fanatisme religiós. El principal defecte del film, però, és l’excessiu metratge. La forçada – i presumptuosa – lentitud narrativa, lluny d’enriquir el relat, provoca avorriment. Ni l’excel·lent treball actoral, ni la magnífica fotografia – premiada també amb un Oscar -, ni tan sols l’impactant escena final aconsegueixen aixecar el vol d’una pel·lícula excessivament grandiloqüent. Una llàstima. 

El que no passa desapercebuda és la banda sonora, a càrrec de Johnny Greenwood, component dels Radiohead. La seva peculiar proposta obté un resultat irregular. En alguns moments, subratlla amb eficàcia i personalitat moments de tensió o desolació, però, d’altres cobra excessiu protagonisme i produeix un efecte distorsionant. És una proposta massa arriscada perquè la realització de “There will be blood” evoca aquells grans clàssics del cinema - una sort de “Gigante” + “El tesoro de Sierra Madre” - i la música de Greenwood trenca aquesta uniformitat.

El millor: les interpretacions de Daniel Day Lewis i Paul Dano

El pitjor: l’excés de metratge i presumpció