Soy leyenda

Us imagineu una vida sense cues al súper, circulant a molt més que a 50 km/h pels carrers deserts de la ciutat o entrant impunement a casa del veí per a proveïr-se de dvd’s o medecines? Aquest ventall de comoditats no és més que la meitat plena del vas, els petits plaers que es permet un desesperat i solitari Robert Neville (Will Smtih), l’últim home viu a la Terra. El doctor Neville és l’únic supervivent d’una devastadora pandèmia que ha acabat amb la humanitat. Immune al terrible virus, Neville busca una cura per a poder recuperar als infectats, transmutats ara en una sort de bèsties vampíriques que l’assetjen quan cau el sol. Basada en la novel·la homònima de Richard Matheson, “Soy leyenda” és la tercera versió cinematogràfica del llibre, després de la de 1964, amb Vincent Price i 1971, amb Charlton Heston.

Estem davant, doncs, d’una superproducció nord-americana de ciència ficció interpretada per Will – “Independence Day” – Smith, ingredients suficients per que saltin totes les alarmes de l’escepticisme cinèfil. És innegable que “Soy leyenda” té molt més de blockbuster que de cinema d’autor, però és de justícia assenyalar una certa voluntat a l’hora de captar el drama i l’angoixa que pateix un home que fa tres anys que viu sol i atemorit, amb l’única companyia d’un gos. Era Will Smith l’actor més creïble per al paper? Segurament no. En tot cas, menys creïble que Clive Owen, però més que Tom Cruise, no sé si m’explico. Tampoc seria la meva intenció desautoritzar gratuïta i sistemàticament tots els films del simpàtic Smith, ja que darrerament l’actor està provant altres registres i, en alguns casos, amb resultats força encoratjadors (cas de “En busca de la felicidad”).

No obstant, la força d’aquesta producció no rau en la interpretació del protagonista o en el guió, sinó més aviat en el clima d’angoixa i de terror que aconsegueix transmetre (no és casualitat, per tant, que s’hagi triat a un director - Francis Lawrence - que va debutar amb un film de terror, “Constantine”). El primer acte de la pel·lícula ens atrapa: escenes impossibles com les dels carrers de Nova York buits i envaïts per la vegetació i els animals salvatges, es mesclen amb seqüències inquietants i terrorífiques, com la de la primera trobada amb els mutants. Els bons resultats formals i narratius de la primera part de la cinta, però, es dilueixen en una segona part més tòpica i amb menys trempera. El desenllaç és abrupte i està ficat amb calçador i, a més, desprèn aquell tuf de moralina barata panamericana quan, de sobte, tot es justifica per la fe en Nostru Senyor. Una llàstima.

El millor: entreté, angoixa i espanta a parts iguals

El pitjor: el final no està a l’altura de tot el que l’ha precedit