Antes que el diablo sepa que has muerto

 “Procura estar en el cielo media hora antes que el diablo sepa que has muerto”. Aquesta llòbrega sentència és el preludi del què ens espera en el darrer film del guionista i director Sidney Lumet (83 anys). El veterà realitzador – “Doce hombres sin piedad”, “Serpico”, “Veredicto final”... – lluny de jubilar-se, continua demostrant – amb més o menys fortuna – que té ofici i, sobretot, que és un excel·lent director d’actors.

“Antes que el diablo sepa que has muerto” ens presenta a dos germans amb problemes financers. Andy (Philip Seymour Hoffman), és el germà gran, un executiu fred i calculador, addicte a l’heroïna, a punt de ser enxampat per l’empresa a qui desfalca diners. Hank (Ethan Hawke) és el germà petit, divorciat, enganxat a la beguda i amb dificultats per pagar la manutenció de la seva filla. Ambdós comparteixen l’atractiva Gina (Marisa Tomei), esposa del primer i secreta amant del segon. Per posar fi a l’agonia econòmica, Andy traça un pla aparentment infalible: atracar sense violència la joieria dels seus pares; ells revenen les joies i els pares cobren els diners de l’assegurança. No cal dir, però, que el pla es torçarà i serà llavors quan el drama desplegui implacable les seves ales.

A través d’una realització molt televisiva i un muntatge fragmentat en el temps, on a cada seqüència sabrem més sobre els veritables impulsos de cada protagonista, el veterà Lumet el·labora una mena de tragèdia grega elevada al cub, un relat desolador, ple de fatalitat i rancúnia. Personatges al límit, sense moral, embrutits per l’enveja o l’egocentrisme, busquen una redempció impossible en aquesta gran bassa de fang que és “Antes que el diablo sepa que has muerto”.

És innegable, però, que un dels principals actius del film són les interpretacions. Philip Seymour Hoffman – de nou – es passeja per la gran pantalla amb la versatilitat i el talent d’un actor fora de sèrie. Hoffman, capaç de meravellar en qualsevol registre, controla el tempo i la tensió dramàtica de l’escena com ningú i ens obsequia amb un personatge tan execrable com patètic. Al seu costat, demana pas un més que convinçent Ethan Hawke, interpretant a un perdedor, ingenu i pusil·lànime, que balla al so que toca el seu germà gran. L’apogeu interpretatiu es culmina amb la intervenció del genial Albert Finney, en un paper que serà determinant per entendre el comportament dels dos germans. La sacrificada, en aquest cas, és Marisa Tomei, protagonista d’unes quantes escenes pujadetes de to, desaprofitada en un paper merament decoratiu.
Malgrat adoptar un to excessivament tremendista, la proposta de Lumet, a cavall entre el thriller i el drama familiar, sedueix a l’espectador amb l’única força d’una trama sòlida i uns personatges ben dibuixats. Sense efectes especials, sense pirotècnia. Això sí, amb molt mala llet.


El millor: les interpretacions de Philip Seymour Hoffman i Albert Finney

El pitjor: l’excessiu derrotisme vital que desprèn la trama