Joan Ignasi Elena. Primera part

El col·lectiu Arnau Nin ha pogut escoltar aquesta frase en més d’una ocasió, i sobretot a les tertúlies de Canal Blau Ràdio a les quals són convidats diferents periodistes locals amb un cert coneixement de causa. I si ho diuen els periodistes és perquè hi ha algú altre que els ho dit, obertament o confidencialment, tant se val. La qüestió és: qui escampa aquest rumor? qui desconfia de Joan Ignasi Elena? l’oposició o els mateixos socialistes? Són els seus socis de govern, ERC i ICV, o Convergència i Unió? Qui té millor relació amb l’alcalde, l’actual home fort de CiU Josep-Lluís Vidal o la cap de llista d’Iniciativa Iolanda Sánchez? Amb qui pacta Joan Ignasi Elena les qüestions importants de la ciutat, amb la federació nacionalista o amb Josep Tomàs Àlvaro?

Els que d’alguna manera estan interessats en la sempre apassionant política municipal saben perfectament la resposta a totes les qüestions abans formulades. Que ningú s’enganyi, Joan Ignasi Elena desperta recel al PSC, sobretot entre algunes famílies determinades del partit. I no és estrany. Regidor des de l’any 1999, Nàtius va arribar a l’alcaldia d’una manera sorprenent, per dir-ho finament. Dos anys després de les eleccions municipals de 2003, i quan es va revalidar el segon tripartit municipal, el llavors alcalde Sixte Moral va anunciar que plegava a mig mandat. Els motius d’aquesta sorprenent decisió sempre han estat envoltats de misteri i foscor. Per què va plegar? La seva resposta era que calia donar pas a les noves generacions i que ell ja feia molts anys que estava a primera línia de foc. Bé, sí i no, quan a algú el voten perquè dirigeixi un poble (o ciutat, o país) la seva responsabilitat és aguantar la legislatura o bé convocar eleccions anticipades. Com que els governs municipals no poden convocar eleccions, Moral hauria d’haver continuat al capdavant de l’alcaldia. Els que el coneixen saben que no va plegar perquè va voler, sinó que les directrius nacionals del PSC van imposar un dels seus habituals canvis a mitja legislatura en el que es pot denunciar com un exercici antidemocràtic, per arbitrari (per què cal anar a votar?) i dictatorial (a sant de què la direcció d’un partit ha de decidir qui ha de ser el nostre representant municipal?).

Doncs en aquestes circumstàncies Joan Ignasi Elena va arribar a l’alcaldia. Ell, que anava de número quatre a la llista i ocupava la regidoria de Cultura, va passar de la nit al dia a asseure’s a la cadira situada al mig de la taula de la sala de plens davant la incredulitat dels seus socis de govern, la indignació d’alguns socialistes i el tantsemenfotisme de l’oposició que creien que amb algú tan desconegut per la immensa majoria dels vilanovins les opcions per recuperar el govern eren més altes que no pas amb Sixte Moral. Però el número quatre va ocupar la cadira del número 1 -la qual cosa demostra la poca importància que tenen les llistes electorals- i encara hi és.

A qui espanta Elena?

Tornem a la pregunta inicial: per què Elena desperta recels entre la militància socialista? Doncs potser perquè és l’home imposat per i des de Barcelona. I si no, repassem la seva biografia política: primer secretari de les Joventuts Socialistes a principi dels anys 90, diputat al Parlament de Catalunya i actual membre de la comissió executiva nacional del PSC. El tal Nàtius és, doncs, un home de partit, de cap a peus i ha fet la seva carrera als cercles de poder barcelonins. És lògic, doncs, que a províncies se l’hagi vist com “el de fora que ens ve a dir el que hem de fer”. El que no sabem molts d’aquests que mantenen aquest discurs de caverna és que gràcies a això, a ser de Barcelona, Elena ha pogut prendre decisions sense cap tipus de prejudici, sense tenir por dels sermons de Carnaval ni dels Tothosaps de torn. Precisament perquè ha vingut de fora ha pogut valorar les coses pel seu nom, sense fer cas de batalletes de campanar i vols gallinacis. En aquest sentit, Vilanova n’ha sortit guanyant, i molt...

Joan Ignasi Elena és un personatge polièdric, complex, amb més d’una cara (i això no es diu en to pejoratiu), singular, treballador, que no dona res per fet. L’actual alcalde ha comès alguns errors que gairebé aboca el PSC a l’oposició. Com ja s’ha dit abans, la mal explicada i encara més mal resolta substitució de Sixte Moral va suposar que a les eleccions municipals de dos anys més tard d’aquest relleu, és a dir, a les eleccions de 2007, la diferència entre socialistes i convergents es reduís a només 700 vots. El discurs d’Elena no va saber convèncer a un ampli electorat socialista que ell representava el relleu generacional davant d’un oponent com Esteve Orriols, cap de llista de CiU des de l’any 1979, des de les primeres eleccions municipals de la democràcia. Joventut davant d’experiència es va saldar amb un empat tècnic.

La substitució de Sixte Moral i els magres resultats electorals van representar dues ensopegades de Joan Ignasi Elena que va remoure els ciments del PSC vilanoví. Alguns, fins i tot, ja parlaven -amb la boca ben petita, naturalment- de greu errada el relleu de Sixte Moral. A les crítiques es van afegir Joan Benet i Assumpta Baig, entre d’altres, i obria una profunda ferida al partit que encara no s’ha manifestat, en part pel poder acumulat aquests anys pel PSC convertit en el servei català de col·locació. Mentre la nòmina aguanti ningú protestarà, però ai quan això no sigui així...

La tercera ensopegada de Joan Ignasi Elena es va produir just després de les eleccions. Amb una participació de poc més del 50% de l’electorat, només faltava el cas Adolf Montoliu. El nomenament de l’exregidor de Promoció econòmica i número dos d’Esquerra Republicana com a cap de Servei de Manteniment de Ciutat sense haver passat cap oposició, entrevista i/o prova d’accés va posar al descobert la manca de vergonya i impunitat dels representants polítics. Elena podia haver impedit aquesta situació i així guanyar punts davant una societat cada vegada més escèptica amb els seus representants, però en aquest cas tampoc es van jugar bé les cartes.

Això no obstant...

Aquests són alguns dels episodis polítics que ha protagonitzat Joan Ignasi Elena en els darrers dos anys, però n’hi ha més, molts més que no són pas negatius i que configuren la part més interessant d’aquest extens article. Sí, Joan Ignasi Elena no és un personatge que pugui ser fàcilment classificable i ventilat amb un parell de clixés. Ans al contrari, hi ha un aspecte molt interessant de la seva personalitat que és el del polític humanista. I d’aquest Nàtius és del que parlarem a la segona part d’aquest article, el de l’alcalde hipnotitzat per la Índia, el de les bones relacions amb l’oposició i el ciutadà del carrer, el conversador, el de les llargues sobretaules amb els seus amics i familiars, el lector de Vida i destí de Vassili Grossman i Los girasoles ciegos d’Alberto Méndez... L’actual alcalde de Vilanova és un polític rara avis, que respon al clixé de l’home de partit però que després sorprèn per les seves actuacions personals. Elena és un polític que pot arribar a qualificar-se d’inclassificable, i això és també el que fa que sigui avui dia un dels personatges més interessants i amb més calat intel·lectual de l’actual equip de govern. A més, la seva gestió al capdavant de l’alcaldia ha guanyat pes amb el pas del temps i cada vegada és més madura, responsable, oberta i dialogant. Però de tot això en parlem a la segona part d’aquest article.