Joan Ignasi Elena. Segona part i última

Però en l’anterior article ja se’n parlava, de tot això, per aquest motiu ara cal aportar una mica més de llum a l’actuació política de Joan Ignasi Elena, de l’actual alcalde de Vilanova i la Geltrú.

Elena és un polític de raça però, i sobretot, d’aparell de partit. Primer secretari de les Joventuts Socialistes a principi dels anys 90, diputat al Parlament de Catalunya i actualment membre de la comissió executiva nacional del PSC, el tal Nàtius és un clar exponent d’home de partit, de cap a peus. La seva carrera s’ha mogut en els cercles de poder barcelonins, per aquest motiu el seu aterratge a la política municipal vilanovina s’ha vist, dins de la secció local del seu propi partit, com una mena d’intromissió en els afers interns, com aquell que ve de fora a “arreglar-nos lo nostro”, que encara diuen alguns. Sí, la falta “de pedigrí” és vist com un llast, per a uns pocs, perquè per a la majoria és com una benedicció dels Déus. Ja era hora que en aquesta ciutat manés algú sense temor als comentaris de bar, als Tothosaps i als sermons de Carnaval, algú capaç d’establir complicitats en el món associatiu indiferentment del posicionament ideològic de cadascú. Ja era hora també que la primera autoritat d’aquest municipi sigui capaç de parlar amb tothom indiferentment de les seves idees i creences. Sovint la política municipal vilanovina (i la d’arreu del país) ha estat sempre un enfrontament directe, o estàs amb mi o contra mi, o ens votes a nosaltres o això vol dir que ets dels altres. Ai, l’eterna divisió... Sortosament les noves generacions que pugen comencen a veure les coses d’una altra manera, amb més matisos. Joan Ignasi Elena és en aquest sentit un bon exemple que les coses canvien, a poc a poc, potser, però canvien. Si el PSC ha guanyat les eleccions a Vilanova és perquè Elena ha sabut fer forat en espais que no han estat tradicionalment propers als socialistes. I aquí cal reconèixer la valentia de l’alcalde d’obrir-se a nous electors allunyats ideològicament del PSC però cansats i farts d’experiments fallits, com els tripartits, i de polítics amb escassa preparació.

Pacte entre socialistes i convergents

L’estratègia de Joan Ignasi Elena, però, lluny de quedar-se en un simple gest electoral ha evolucionat a més. D’aquí que la proposta d’ordenances fiscals per al 2009 que suposen un increment del 4% respecte a aquest any hagi estat pactada amb Convergència i Unió, un càlcul estratègic que aconsegueix la quadratura del cercle: tenir el principal partit de l’oposició content perquè participa de la política municipal, que hi té un paper a fer i alguna cosa a dir. També és un seriós avís del PSC als seus socis de govern, Esquerra i Iniciativa, que vigilin amb les seves actuacions i declaracions perquè poden deixar de ser imprescindibles si les relacions entre socialistes i convergents entren en una nova dinàmica de cooperació. I, finalment, aïlla la CUP i el PP als extrems de la política municipal, els situa al marge. Per a un ampli electorat de centre és difícil d’entendre que en un moment de crisi el Partit Popular no s’hagi afegit al consens i acord que hi ha hagut amb les taxes municipals. Si aquestes poden ser pactades per PSC, CiU, ERC i Iniciativa, per què no s’hi poden afegir els regidors populars? El que dèiem, amb aquesta estratègia el PP s’allunya una mica més del consens i la centralitat, no pas la CUP, que fa de l’oposició activa la seva raó de ser.

Aquesta nova fase en la que ha entrat la política municipal ens avisa de cap a on van els canvis. Així com en l’últim mandat d’Esteve Orriols (1995-1999) ja s’intuïa un pacte d’esquerres, com efectivament es va produir just després de les eleccions municipals de 1999, ara la fórmula sembla ja gastada i s’albiren aires de canvi a l’horitzó. L’acord que hi ha hagut en l’aprovació de les noves taxes anticipa una futura col·laboració entre PSC i CiU que pot anar més lluny en un futur no gaire llunyà. Per cert, que aquest acord entre PSC i CiU també s’ha produït a Sitges, i ja se sap que en política les casualitats no existeixen... Amb tot, l’actual crisi també determinarà el futur, si més no hi jugarà un paper determinant: qui no vol un govern fort, amb empenta i que prengui decisions valentes en èpoques difícils? No ens enganyem, davant d’un sotrac econòmic com l’actual el ciutadà vol fortalesa, fermesa, decisió, valentia i seriositat. És a dir, just a l’inrevés de les actuacions i manifestacions a la que ens han acostumat aquests darrers anys els tripartits de torn.

Dit això, i per acabar: Joan Ignasi Elena ha demostrat que intueix els canvis, que sap manar i escoltar, que fa de la proximitat la seva millor arma, però això no vol dir que ho tingui tot controlat, al sac i ben lligat. Caldrà veure en els propers anys com actuen i es comporten els seus socis de govern i, sobretot, com afecta en la ciutadania la crisi econòmica actual que pot degenerar en una greu desconfiança davant les institucions i els seus representants. Aquí és on l’actual alcalde de Vilanova i la Geltrú hauria d’estar més atent. Com diu el proverbi hindú, “la caminada més llarga comença amb una sola passa”. Qui millor que ell per entendre la saviesa filosòfica que prové d’Orient...