Càrrecs de confiança

Què és un càrrec de confiança? I encara més important: quina és la seva feina? Què és el que fa, exactament? La primera pregunta es pot respondre amb més o menys dificultat; la segona, en canvi, ja entra dins el terreny de la pura i dura especulació i, per tant, dels supòsits intangibles. Però intentem respondre a la primera qüestió: En principi s’entén com a càrrec de confiança aquella persona que sense haver passat cap prova, control o oposició ha estat escollit a dit per algun dels dirigents dels partits que, normalment, formen part de l’equip de govern municipal. Són personatges amb carnet polític que cobren gairebé com un regidor al 100% de dedicació i que assumeixen responsabilitats i funcions per a les quals no s’ha fet cap selecció de personal prèvia. Per entendre’ns, els càrrecs de confiança són triats en funció del seu carnet, militància i grau de fidelitat al cap de llista; per tant, la seva tria és del tot arbitrària, capritxosa i, sovint, injusta, incomprensible i antidemocràtica.

La segona pregunta plantejada al principi d’aquest article ja és més difícil de respondre. Què fa exactament un càrrec de confiança? Quina és la seva feina? A què dedica les 35 hores setmanals per a les quals ha estat contractat? Ben bé la seva tasca no se sap quina és, a part de controlar l’acció dels socis de govern i, per extensió, la dels funcionaris, mitjans de comunicació i portar l’agenda del regidor de torn. I aquí és on ja topem amb el primer problema. Controlar els socis de govern, vigilar els funcionaris, assistir a les conferències i totes aquestes coses que acostumen a fer els càrrecs de confiança són qüestions purament polítiques, i és aquí on es produeix la contradicció: si els càrrecs de confiança són assignats pels partits polítics, sense haver passat cap selecció de personal, i per desenvolupar activitats al servei del partit a qui representa, per què han de cobrar de l’erari públic? No seria més lògic que cobressin de les formacions polítiques que els han assignat? Aquí hi ha un clar conflicte d’interessos. Si el que es vol és un comissari polític (que al capdavall és la feina que fa el càrrec de confiança) que el paguin els partits. Si no és així, si realment els caps de llista necessiten una persona que els porti l’agenda i els faci de filtre amb els mitjans de comunicació, llavors que es convoqui un concurs públic en base a uns criteris de selecció de personal. O el càrrec de confiança és un funcionari i, per tant, passa unes oposicions i cobra de l’erari públic, o és un militant d’un partit escollit a dit i arbitràriament i que llavors ha de pagar la formació política a qui representa. Així és com s’hauria de fer, així és com es faria en un país amb una base democràtica sòlida.

Però ja se sap, Spain is different, que deien abans, i darrerament Catalunya encara n’és més, de diferent. Potser per això la figura del càrrec de confiança aquí s’intueix com un suposat coordinador mentre en altres latituds rebria el qualificatiu de comissari polític a sou de l’erari públic.

Les xifres

Ara, però, aquesta figura es mostra amb tota la seva cruesa i obscenitat. En una època de crisi i forta recessió econòmica com l’actual, que un ajuntament com el de Vilanova i la Geltrú tingui sis càrrecs de confiança, gerents, caps tècnics, coordinadors d’àrea, auxiliars, administratius locals i personal eventual, alguns dels quals no han passat ni una sola prova, és com una broma de mal gust. Plantegem el següent dilema. El Diari de Vilanova publicava el passat 12 de setembre de 2008 la següent notícia:

“Per tal de fer front a la crisi l’Ajuntament ha anunciat la reducció del pagament de les hores extraordinàries del personal. De fet, la intenció de l’Ajuntament és, a més de reduir-les, pagar les hores extres en hores de descans, no pas en diners. Aquesta mesura és una de les que podria suposar un major estalvi a l’Ajuntament”. Però n’hi ha d’altres, de mesures, com la de reduir la despesa de protocol, reducció de telèfons mòbils, eliminació de la revista 08800 i un llarg etcètera. Sens dubte bones mesures per combatre una crisi. Però, i aquí hi ha el problema, mentre es redueixen les hores extres dels treballadors municipals (ningú fa hores extres a canvi de res) es mantenen tots aquests càrrecs de confiança que no se saben què fan i que suposen una despesa important per a les arques municipals. Parlem de xifres? Doncs som-hi:

Segons l’acta de la sessió extraordinària del ple de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú del dia dos de juliol de 2007, just després de les eleccions municipals, la retribució del personal eventual de confiança és el següent:

Susana Sanahujes i Bars (PSC), com a coordinadora de l’àrea d’alcaldia, rep una retribució de 3.306,74 euros bruts mensuals, distribuïts en 14 pagues l’any amb una dedicació de 35 hores setmanals. Aquesta mateixa retribució econòmica, i amb idèntica dedicació, és el que percep Adelaida Moya (ERC) com a coordinadora de l’Àrea de cohesió social i identitat (què és això de cohesió social i identitat?) i Francesc Surroca (ICV) com a coordinador de l’Àrea de ciutat sostenible o participació (mateixa pregunta: què és ser coordinador de ciutat sostenible?). A un segons nivell se situa Providència Recasens (CiU) que percep 2006,74 euros mensuals bruts també per a 35 hores setmanals, i Raúl Sánchez (PP) que en percep 890,81 euros. Cal dir que en el cas de Convergència i Unió van negociar dos càrrecs de confiança a mitja jornada cadascun, amb la qual cosa el sou s’ha de dividir per la meitat. El mal, però, és el mateix...

Aquesta és la realitat, i aquesta és també la part menys amable dels pactes tripartits. La disbauxa de sous i càrrecs, la despesa incontrolada i la fatxenderia (en l’anterior article es criticava la manca de vergonya dels presidents de les diputacions de Lleida i Girona) provoca cada vegada més indignació. Aquí, a Vilanova, sota la denominació de personal eventual de confiança, els sous d’aquestes cinc persones puja a gairebé un milió i mig d’euros de despesa cada any (més de 46.000 euros anuals costa als vilanovins cada càrrec de confiança). Us imagineu quantes coses es poden fer amb un milió i mig d’euros? En època de crisi és injustificable -i immoral- la despesa que suposa per a l’erari públic vilanoví el manteniment dels càrrecs de confiança que, cal recordar-ho, han estat escollits a dit i la feina dels quals no se sap ben bé quina és. I tot això, amb el suport de CiU i PP, naturalment...

I en el proper article, els sous i despeses dels regidors vilanovins.

Arnau Nin
arnaunin@gmail.com  

PD. Els sous dels càrrecs de confiança s’actualitzen anualment segons l’IPC, per tant, a aquestes xifres aquí publicades s’hauria d’afegir l’augment corresponent d’aquests dos darrers anys. Finalment, per a qui dubti de les xifres, pot consultar-les a la pàgina web de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (http://www.vilanova.cat ) buscant les actes dels plens municipals. Són públiques i, per tant, de lliure consulta.