-
Cinemaddictes
-
Eduard Sánchez
- 09-02-2009 19:13
Biografia Made in Hollywood d'un valent
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Amb vuit candidatures als Oscar d’enguany – pel•lícula, director, actor, guió original, actor de repartiment, muntatge, vestuari, banda sonora - , “Harvey Milk” ens destapa les vexacions i els prejudicis amb què s’havia d’enfrontar el col•lectiu gay als Estats Units, durant els anys 70. Milk va trencar amb el seu passat i es va traslladar al barri de Castro, a San Francisco, punt de trobada per als homosexuals de tot el país. Aviat el seu lideratge en la defensa dels drets dels gays i lesbianes el va portar a entrar en política, fins a arribar a convertir-se en regidor. Onze mesos després, als 38 anys, va morir assassinat a mans del seu rival polític.
La història de Harvey Milk és, per sobre de tot, una apologia de la llibertat individual i la igualtat entre homes. El film és la cronologia d’un lluitador, un tenaç defensor de la causa gay, un mirall on molts joves que vivien una vida de mentides i repressió van poder reflectir-se. Darrere la crònica d’aquells fets, el relat ens parla d’alliberament personal i de l’acceptació d’un mateix. Cinematogràficament, doncs, la biografia de Milk és terreny abonat per a qualsevol gran producció de Hollywood: el tràgic final d’un líder que va alçar la veu contra la intolerància del seu temps.
El paper protagonista requeria un actor carismàtic, solvent i disposat a arriscar-se, un perfil infreqüent a Hollywood. Sean Penn compleix les expectatives amb escreix i - tot i que, paradoxalment, és un actor que desprèn força virilitat – aconsegueix el•laborar un Harvey Milk molt creïble i gens sobreactuat. L’absolut protagonisme de l’històric activista gay no eclipsa, però, l’acurada labor dels secundaris, amb especials mencions per a Josh Brolin (candidat a l’Oscar), Diego Luna i Emile Hirsch (qui es va obrir pas amb “Hacia rutas salvajes” i ara és un 4x4 que devora qualsevol paper).
Per la seva banda, Gus Van Sant, responsable de films apreciables – com “El indomable Will Hunting – i d’altres de dubtós interès – com la còpia pla per pla de “Psycho” -, el•labora aquí un producte sòlid, amb una excel•lent direcció artística i d’actors i un bon muntatge on s’intercalen imatges documentals. No obstant, el film està rodat des d’un punt de vista un tant fred, impersonal. Es troben a faltar matisos sobre el protagonista; s’aprofundeix poc en el seu passat, en les seves fites i les seves pors. D’altra banda, el paper de Dan White (Josh Brolin) resulta confús o poc definit; no sabem si el mou l’enveja, l’esquizofrènia o la repressió sexual.
En tot cas, la pel•lícula aglutina més virtuts que defectes. La història de Milk és la crua lluita contra la intolerància i la repressió que tants dirigents històrics han protagonitzat al llarg de les últimes dècades, un llegat que possibilita un present per a tots més digne i més just.
El millor: la magnífica interpretació de Penn, seguida de prop pels seus companys de repartiment
El pitjor: la narració és eficaç, però freda
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!