La duda

Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman i un repartiment magistral, engalanen la versió cinematogràfica de “Doubt”, una prestigiosa peça teatral que proposa a l’espectador un dubte quasi existencial.

Ambientada en l’any 1964, en una escola catòlica del Bronx, “La duda” relata les sospites de pedofília d’una monja superiora vers el carismàtic sacerdot de la parròquia. Malgrat la determinació que caracteritza a la mare superiora, el seu viatge cap a la veritat haurà de salvar diversos esculls. No és casual, doncs, que la presumpta víctima sigui l’únic nen negre de l’escola; ni tampoc passa desapercebut el desigual paper que juguen homes i dones en el si de l’Església. Amb escenes i diàlegs farcits de subtileses, la història planteja a l’espectador una incòmode qüestió: quina part de convicció hi ha en nosaltres i quina de prejudicis quan jutjem a una altra persona?

L’autor de l’exitosa obra teatral, John Patrick Shanley, és aquí també el guionista i director. La seva llarga trajectòria teatral no ha estat obstacle per a exercir també de guionista cinematogràfic (va rebre l’Oscar al millor guió per “Hechizo de luna”) i de director ocasional (“Joe contra el volcán”). A “La duda”, Shanley es mou còmode en una trama que coneix amb els ulls clucs. Això el permet extreure el millor de cada seqüència i centrar-se acuradament en la direcció dels actors. Aquest plantejament, però, perjudica alhora l’aspecte formal del film. La tècnica cinematogràfica queda aquí relegada a un segon pla, en detriment d’una posada en escena eminentment teatral.

No obstant, el binomi Streep – Hoffman és capaç per sí sol de condensar tot el flux dramàtic d’una obra, més enllà de qualsevol filigrana visual. Quan dos tòtems del món de la interpretació se citen en un mateix projecte, el resultat difícilment pot decebre. I així és: quan Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman comparteixen pla, la sala emmudeix. Una mirada, un silenci, un cop a la taula o un gest imperceptible..., cada frame a “La duda” és una classe magistral. A més, el talent no acaba amb els dos protagonistes. Amy Adams i Viola Davis - candidates les dues a l’Oscar en la categoria d’actriu de repartiment – completen el mosaïc de personatges amb una impecable labor d’actuació.

El millor: la casta i el talent de l’elenc d’actors
El pitjor: no deixa de ser una obra de teatre representada davant d’una càmera