'9'

Direcció: Shane Acker

Intèrprets: Elijah Wood (#9), Jennifer Connelly (#7), Christopher Plummer (#1), Crispin Glover (#6), Martin Landau (#2), John C. Reilly (#5)

Data d’estrena: gener 2010

Preestrenada a Sitges, en el 42 Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, en el marc de la secció Fantàstic Panorama, “9” és la versió en llargmetratge del curt homònim amb qui el seu director, Shane Acker, va enlluernar el món de l’animació als Oscar del 2006. El curtmetratge no va obtenir l’estatueta daurada, però sí l’atenció d’un totpoderós del gènere fantàstic: Tim Burton. Quatre anys més tard, Acker - un virtuós de l’animació en 3-D i responsable dels efectes visuals d’”El señor de los anillos : El retorno del Rey” – escriu i dirigeix l’adaptació per a la gran pantalla.

El film està apadrinat en la producció pel propi Tim Burton i pel realitzador rus Timur Bekmambetov (autor de la trilogia “Guardianes de la noche” i de l’ultraviolenta “Wanted”). En aquest punt, cal focalitzar-se en els dos mecenes, ja que la suma dels seus perfils determina en gran mesura el resultat de “9”. Burton, des de “Bitelchus” fins a “Sweeney Todd”, ha sabut crear un univers propi, de prolífica imaginació, basat en entremaliats contes gòtics i macabres que plantejen la mort com un alliberament. En canvi, Bekmambetov és un realitzador de cinètica barroca, que disfressa les seves mancances com a narrador amb plans impossibles i focs d’artifici; la versió rusa de Tony Scott, vaja. D’aquesta manera, “9” queda coixa, ja que visualment és vigorosa i creativa, però narrativament és irrellevant.

La pel•lícula ens situa en un món derruït, on la raça humana ha estat anihilada per màquines letals que han cobrat vida pròpia. En aquest panorama apocalíptic, l’única esperança de futur és en mans d’uns petits ninotets de drap, numerats de l’1 al 9. El nostre heroi, el número 9, descobrirà que, a més de lluitar contra les màquines infernals – nova revisió de David contra Goliat -, ell i els seus congèneres han estat creats també per portar a terme una missió.

Si prenem en consideració el que ja s’ha apuntat sobre els padrins del projecte i també el perfil - fonamentalment tècnic - del seu director i creador, és quasi lògic que l’única direcció en la que rutlla la pel•lícula és la de l’entreteniment. Acció trepidant, una magnífica tècnica d’animació i un disseny artístic imaginatiu (malgrat compartir algunes similituds amb films com “Wall•E”, “La guerra de los mundos”, o inclús “Transformers”), són les principals armes de “9”. No cal furgar més. Malgrat la singularitat dels seus protagonistes, la trama no suposa cap novetat; res que no hàgim vist ja en d’altres relats apocalíptics i de ciència ficció.

A l’esplèndida posada en escena digital – hereva de l’estètica del videojoc - s’hi ha de sumar un encertat càsting de veus, ple de celebrities - Elijah Wood, Jennifer Connelly, Christopher Plummer, Martin Landau,... - i la rauxa musical del sempre eficaç Danny Elfman. Al capdavall, els vuitanta minuts del metratge passen com un llamp, prova irrefutable que la pel•lícula funciona. I és que la seva és una proposta que no enganya. La manca d’un relat consistent darrere les imatges li pot restar profunditat, però també ens estalvia tedioses pretensions metafísiques, quan el perfil del film, des del seu inici, és honestament comercial. El que sí queda clar és que si arribem a un futur on tot el que queda del món són runes i residus industrials, el reciclatge sí que estarà a l’ordre del dia.

El millor: animació i entreniment perfectament executats
El pitjor: hi falta una bona història, més enllà de les seqüències d’acció