Àgora

Direcció: Alejandro Amenábar

Intèrprets: Rachel Weisz (Hipatia), Max Minghella (Davo), Oscar Isaac (Orestes), Ashraf Barhom (Amonio), Michael Lonsdale (Theon)

Data d’estrena: 9 octubre 2009

Havia de passar. Alejandro Amenábar ja no és infal•lible. Avui dia, després d’assolir un nivell estratosfèric - especialment amb “Mar adentro” i “Los otros” -, el segell Amenábar genera unes altíssimes expectatives. Més que una obra menor, “Ágora” no és una obra rodona. El film suposa una desacceleració en la línia ascendent de la seva trajectòria (com ho va ser “Perdita Durango” per a Álex de la Iglesia o “Amistad” per al seu admirat Spielberg, per exemple). No obstant, malgrat hi haurà ànimes envejoses que ho celebrin, parlar de fracàs seria desproporcionat. Un fracàs no recapta 18’4 milions en sis setmanes... La pel•lícula suma virtuts i defectes, però aquests últims no són en absolut fruit de la incompetència, sinó més aviat d’un excés d’ambició (narrativa, principalment).

“Ágora” ens situa a l’Egipte del segle IV, una època convulsa en què el declivi de l’Imperi Romà està cedint terreny a una nova doctrina de masses: el cristianisme. Lluny de conviure, les diferents interpretacions de la doctrina cristiana s’enfronten en una lluita sanguinària per a agenciar-se la fe del poble. Dins els murs de la biblioteca d’Alexandria, Hipatia (Rachel Weisz), una inquieta filòsofa i astrònoma, es desviu per preservar i entendre els misteris científics del nostre planeta. Davo, el seu esclau, anhela l’amor de la seva patrona i es debat entre protegir-la de l’extremisme religiós imperant o unir-se a les files cristianes per recuperar la llibertat.

El principal defecte de la proposta d’Amenábar és que vol abastar massa. En la seva voluntat per mostrar-nos el context històric, les lluites de poder, els avenços científics d’Hipatia, l’amor que li professen Davo i Orestes, les misèries de la intolerància humana,... s’oblida dels personatges i de vestir una trama principal. Hi ha massa arbres que no deixen veure el bosc i això desemboca en un producte fred. No es tracta tant d’incloure una història d’amor estàndard entre els protagonistes – és coherent que aquesta no es produeixi, considerant el perfil d’Hipatia -, sinó de construir uns personatges autònoms i ben definits, que no vaguin errants al dictat dels esdeveniments. De fet, “Ágora” seria un producte plenament defensable si fos un d’aquells documentals ficcionats de la BBC.

Pel que fa a l’aspecte formal, però, la pel•lícula guanya molts enters. Lluny d’acusar la pressió d’un pressupost al més pur estil Hollywood, Amenábar recupera l’esperit del cinema clàssic a través d’un gènere com el peplum. Per a tal efecte, el director no dubta a treballar amb grans decorats i escenaris naturals, renunciant en bona part a les bondats de la tecnologia informàtica. El resultat és impressionant; la planificació de càmera i el disseny de producció són impecables. Llàstima, però, que, endut per la passió de plasmar-ho tot, Amenábar insisteix sobre manera amb idees com la insignificància de l’ésser humà en l’univers o els mals de l’integrisme religiós, en detriment de l’empenta dramàtica que requereix tot relat cinematogràfic.

Malgrat tot, és de justícia reconèixer que “Ágora” és una proposta valenta – arriscada, de tant valenta que és – i que no cau en l’avorriment. A més, mostra a l’espectador una societat perfectament reconeixible des del nostre present, on sovint ni la raó ni la justícia queden a recer de dues de les pitjors armes de destrucció massiva de la humanitat: la ignorància i el fanatisme.

El millor: la factura visual i el disseny de producció
El pitjor: la història és massa genèrica; s’ha volgut documentar massa fets