2012

Direcció: Roland Emmerich

Intèrprets: John Cusack (Jackson Curtis), Amanda Peet (Kate Curtis), Chiwetel Ejiofor (Adrian Helmsley), Thandie Newton (Laura Wilson), Oliver Platt (Carl Anheuser), Danny Glover (President Thomas Wilson), Woody Harrelson (Charlie Frost)

Data d’estrena: 13 novembre 2009


Fa molts segles, l’antiga civilització maia va profetitzar que el món que coneixem patiria un gran cataclisme el 22 de desembre de l’any 2012. Amb una puntualitat britànica, aquell dia una cadena de devastacions naturals comença a destruir tots els punts del planeta. No obstant, una aliança entre els països més poderosos ja s’està preparant per a una futura supervivència de la humanitat. “Estábamos advertidos”, anuncia l’eslogan de “2012”, l’última mostra de cinema catastrofista del director Roland Emmerich. Aquesta dada sí que és una advertència.
El realitzador alemany és el responsable de cintes com “Independence Day”, “El patriota” o “El día de mañana”. La seva filmografia està clarament enfocada al cinema comercial i d’acció, recolzat sempre per uns efectes especials de primera divisió i acompanyat d’uns guions que fluctuen entre la banalitat i la mediocritat més absolutes. Alguns films resulten suficientment entretinguts; “El dia de mañana”, per exemple. Altres, no són més que una lamentable pèrdua de temps i diners, com en l’abominable cas de “10.000” . La pel•lícula que ens ocupa es trobaria a mig camí entre les dues. No cal oblidar, doncs, que aquesta és la tarjeta de presentació de Roland Emmerich.

Sovint és excitant plantar-se davant la gran pantalla sense saber quasi res d’allò que anem a veure. No hi ha res més engrescador que deixar-se sorprendre per una bona mostra de cinema. A vegades, però, és bo saber quin terreny trepitjem. No és el mateix una pel•lícula de Woody Allen, que una de Pedro Almodóvar, una dels germans Coen o una de l’amic Emmerich. El cinema catastrofista no acostuma a ser un gènere que estimuli gaire l’hemisferi esquerre, és cert. Però quan hom contempla el tràiler de “2012”, una força oculta, una pulsió interior ens condueix cegament fins a la sala de cinema. És hora d’admetre-ho: les catàstrofes ens captiven. I el que s’ha d’esperar d’una producció com aquesta és una bona dosi d’espectacle. El guió queda en un segon terme. En un cinquè, en el cas de “2012”.

La mera presència de seqüències espectaculars – el terratrèmol a Los Angeles n’és una bona mostra – no pot servir, però, de justificant a l’hora de ponderar el valor del film. Si no fos per la impressionant tecnologia que permet crear l’espectacle de destrucció que presenta, el film quedaria en una col•lecció de tòpics, personatges intranscendents i diàlegs estúpids. Especialment irritant resulta el personatge que interpreta Woody Harrelson – acomiada ja el teu agent, Woody! -, un paper que pretén ser còmic, si no fos perquè sembla estar escrit per un nen de set anys.

Com a realitzador, però, Emmerich hauria de posar fre a la desmesura en les seqüències d’acció. L’excés de situacions inversemblants, la saturació d’acrobàcies impossibles per les que passen sempre els protagonistes quan fugen de la catàstrofe de torn desactiven tota expectació de l’espectador. L’emoció i el suspens es perden quan, a totes les escenes, la salvació és invariablement a l’últim segon, per un mil•límetre, per l’únic forat que queda, desafiant, si cal, les lleis científiques més elementals.

Per últim, l’excessiu metratge de la cinta - 150 minuts – perjudica també el ritme de la narració. Si amputéssim 40 minuts ben bons de personatges anodins, discursos moralistes i d’altres llocs comuns, “ 2012 “ seria un blockbuster força acceptable.

El millor: els efectes especials salven mínimament els mobles
El pitjor: el guió és mediocre, previsible i carregat de tòpics