Nine

Direcció: Rob Marshall

Intèrprets: Daniel Day-Lewis (Guido Contini), Penelope Cruz (Carla), Marion Cotillard (Luisa Contini), Nicole Kidman (Claudia), Judi Dench (Lilli), Kate Hudson (Stephanie), Sofia Loren (Mamma), Stacy Ferguson (Saraghina)

Data d’estrena: 22 gener 2010


Corria l’any 1982, quan a Broadway s’estrenava el musical “Nine”, una obra que s’inspira en tot un clàssic del món del cel•luloide: “Fellini 8 i ½”. “Nine” narra la història de Guido Contini, un director de cinema amb una agitada vida sentimental i que es veu desesperadament incapaç de superar una crisi creativa. Vint-i-set anys més tard, Rob Marshall – autor també del musical “Chicago” i “Memorias de una geisha” –trasllada a la gran pantalla aquesta cèlebre producció teatral. A primer cop d’ull, la pel•lícula reuneix uns quants ingredients que la fan atractiva per a l’espectador: un càsting de somni, un director versat en el gènere – “Chicago” va rebre sis Oscar - i una direcció artística calculada fins a l’últim detall. Al capdavall, però, tot queda en un miratge, un embolcall ple de sensualitat i glamour que amaga un pobre resultat.

Malgrat el voluntariós homenatge a Fellini, als estudis Cinecittà i a aquells carrers de Roma, testimonis d’indelebles seqüències cinematogràfiques , “Nine” esdevé una ombra llunyana d’aquell cinema italià dels anys 50 i 60, genuïnament humanista. Les comparacions poden semblar injustes, però són inevitables des del moment en que el film parteix de l’argument de l’obra mestra de Federico Fellini. Lluny d’aprofundir en l’angoixa i el desencís que viu el personatge de Guido, Rob Marshall es limita a desplegar un número musical rere l’altre – cadascun d’ells matemàticament destinat a cada estrella – fins a la fi del metratge. L’absència d’un relat cohesionador i la predilecció per a la posada en escena per sobre del retrat dels personatges aboquen a l’espectador al simple visionat d’unes coreografies oníriques i coloristes i a l’audició d’unes cançons – tret de Be italian - ensopides (malaguanyat, si en un musical no convencen ni les cançons!).

Un alt percentatge d’aquest despropòsit correspon a la direcció de Rob Marshall, buida, freda. Al cap i a la fi, hom podria sospitar que es tracta d’un joc intel•lectual: la història d’un director ofegat en una crisi creativa, narrada per un realitzador sense idees... A més, ni tan sols la notable labor interpretativa de talents com Daniel Day-Lewis o Judi Dench aconsegueix salvar els mobles. Penélope Cruz es mostra còmode i convincent en un paper fet a la seva mida, però és de justícia assenyalar que la nominació per a l’Oscar com a Millor Actriu de Repartiment hauria de ser per a la magnífica interpretació de Marion Cotillard. Per altra banda, les aportacions de Nicole Kidman, Kate Hudson i de la intèrpret dels Black Eyed Peas, Fergie, són força més discretes i no van gaire més enllà de cantar amb gràcia i lluir els encants. En la seva defensa, però, cal dir que tenen poc marge per a la interpretació, limitades per un paper clarament decoratiu. Resulta especialment lamentable el rol que interpreta Kate Hudson, un banal instrument per a justificar el consegüent número musical.

La premsa europea acreditada a Hollywood no s’ha deixat enlluernar pel glamour de “Nine”, que va arribar a la cerimònia dels Globus d’Or amb cinc nominacions i en va sortir amb les mans buides. També caldrà veure si recull algun premi de les quatre nominacions que ha aconseguit als Oscar d’enguany (Actriu de Repartiment, Direcció Artística, Disseny de Vestuari i Cançó). Tot plegat, doncs, sembla indicar que “Nine” no hauria d’haver sortit de Broadway.

El millor: la posada en escena i el desbordant talent de Marion Cotillard
El pitjor: la manca d’un plantejament narratiu que mantingui l’interès més enllà de les coreografies