El 'naming' de Twitter

Podem fer “publicitat” amb el nostre username de Twitter i enganxar als altres? Evidentment que sí. Moltes són les persones que utilitzen el seu nom per definir-se com a usuari. D’altres però, intenten seduir-nos amb noms que criden l’atenció.

En posaré exemples inventats. Si jo em trobo algun usuari de Twitter que de nom té “socdospuntzero” em cridarà l’atenció. Com a mínim, ja aniré a veure què escriu, de què parla, si hi ha una breu descripció, o quin web té. Però en canvi, confesso que em costa molt més interessar-me per un usuari que utilitzi el seu nom. És lògic. Això em recorda a algunes webs amb url’s llarguíssimes, on no hi trobem una paraula, sinó una frase sencera. Algunes marques ho utilitzen pels seus sites. Sempre hi ha una mica de misteri darrere d’elles. No heu picat mai amb aquesta “trampa”?

Passem al món 1.0. El títol d’un llibre us pot fer decidir comprar-lo o no. Des de sempre, els més impulsius ho fan així. A banda hi ha qui es llegeix la contraportada del llibre, el fulleja per dins i valora si l’autor li fa o no el pes. Aquests són dels que abans de decidir miren un físic, descobreixen la seva psique i s’interessen pel què fa, quins costums té i per què…

El “naming” és important sempre. Què en penseu d’algú que es pugui dir Gregori? Sembla que hagi de ser intel·ligent qui es digui així. (No entrarem amb si li posaríeu aquest nom al vostre fill…). I d’una noia que es digui Jennifer? Tots tenim al cap com podria ser. La sorpresa ve quan són tot el contrari del que ens imaginem…

Potser estereotips, o potser no. La qüestió és que el nom de tot ens dóna una imatge, que no té perquè ser una identitat. Si una amb l’altra es corresponen perfecte, voldrà dir que els seus valors es transmeten adequadament. Però sinó, caldrà treballar perquè la percepció de tothom sigui igual al que realment som. D’aquí ve tot el que fa referència a la transparència d’una marca. Segons el seu grau de transparència, tindrem una imatge correcta o no.

Quan ens trobem amb algú que ens diu una cosa i després en va escampant una altra, és fals. O això diem. Doncs bé, a una marca li pot passar exactament el mateix. Què passaria si un dia descobríssim que una marca com Volvo, fabrica els seus cotxes amb materials econòmics i fàcils de trencar? La imatge de seguretat que tenen cauria al terra. I seria difícil tornar a creure amb Volvo. Està clar, s’ha de fer bé des d’un principi, un consumidor enganyat és pitjor ara que abans. Avui ens passem a la competència, escampem a un bloc la nostra disconformitat amb la marca i aquesta s’ensorra amb segons. Llavors, val més que comuniquin fidelment els seus valors, no?