No comunicar també és un risc

Unes sirenes han començat a sonar. Me’n vull assegurar i obro la finestra. Sí, estan sonant. M’he felicitat a mi mateixa quan he reconegut que eren les sirenes del Plaseqta. Dic que m’he felicitat perquè mai he cregut que reconeixeria aquest so ja que, en teoria, hauria de sonar molt de tant en tant.

Bé doncs, a casa hem tancat les finestres i a continuació he trucat al 112. No contestava ningú. Molt bé! Si està fet per trucar-hi en cas d’emergència, no és que anem bé, anem fenomenal. El següent pas ha estat trucar a l’ajuntament. Ells ens han confirmat que es tractava d’un simulacre.

Mentre tot això passava, he fet un parell de twitts avisant del tema. M’he trobat amb què bastanta gent no sabia si era simulacre o no, i només un parell de persones estaven al cas que s’havia de fer un simulacre.

Alguna cosa falla però. Una d’aquestes persones m’ha dit que ho havia escoltat per la ràdio. Cosa que em sembla molt bé. Però, en un tema com aquest que comporta una certa por dintre de la societat i un cert risc, no valdria la pena obrir-nos a altres canals d’informació? Cal saber que des de fa un temps, no arribarem a tot el públic tan sols amb el canal radiofònic, televisiu, etc. Potser el més immediat seria obrir un canal de comunicació amb Twitter i Facebook. Petites dosis d’informació cada pocs minuts seria el més efectiu en cas d’emergència química, o en cas de simulacre.

Ara bé, si algun dia es fa realitat el que estic dient, cal tenir present com s’han de gestionar aquestes xarxes, què cal fer en cas de crisi i com reaccionar davant de totes les situacions possibles. No s’hi val en mantenir el silenci quan alguna cosa no va bé, no s’hi val en mentir. No ens ho podem permetre mai, i menys en aquest espai, on les regles del joc passen per la transparència i el feedback.

Informar de forma contínua al nostre públic de com s’està solucionant l’emergència, donar sempre la informació contrastada, sense alarmar ni tampoc mentir, donar instruccions del que estaria bé fer en cada moment. Potser aquests serien els objectius a l’hora d’informar d’un simulacre o, en el pitjor dels casos, una emergència. Aquests serien els moments més tensos, però el dia a dia? El dia a dia passaria per informar de tot el que l’Associació Empresarial Química de Tarragona organitza o participa, obrint al públic un canal on tothom pogués desmitificar moltes de les coses que es pensen sobre la indústria. Estar present sovint també ajudaria a que tothom veiés les indústries més desmitificades i properes a tot allò que preocupa a la ciutadania.