Invictus

Direcció: Clint Eastwood

Intèrprets: Morgan Freeman (Nelson Mandela), Matt Damon (Francois Pienaar), Marguerite Wheatley (Nerine), Patrick Lyster (Sr. Pienaar), Matt Stern (Hendrick Booyens), Julian Lewis Jones (Etienne Feyder).

Data d’estrena: 29 gener 2010



Després de viure vint-i-set anys empresonat en una minúscula cel•la, l’any 1990 Nelson Mandela va ser alliberat. El seu activisme polític contra l’apartheid i, per sobre de tot, el seu tarannà com a polític i com a persona el van portar, un cop recuperada la llibertat, a liderar un projecte de futur per a Sudàfrica. El flamant president va centrar tots els seus esforços en agermanar un país trencat per l’odi i la venjança i dividit per la segregació racial. Lluny de caure en el rancor, Mandela - Premi Nobel de la Pau, el 1993 - va predicar el perdó i va proposar al poble sudafricà prendre el camí de la reconciliació, deixant enrere el ressentiment i la intolerància. Per aquest efecte, Madiba va veure en l’esport nacional, el rugbi, un instrument ideal per a cohesionar el país. “Invictus” és la crònica d’aquella missió - aparentment - impossible.

L’any 1995, Sudàfrica acollia el Mundial de Rugbi i els Springboks, la selecció nacional sudafricana – formada quasi íntegrament per blancs – lluitava per fer-se un lloc a la final. El líder sudafricà, conscient dels sentiments de pertinença i passió que un esport de masses genera, va endegar una maniobra molt hàbil però arriscada (la població negra no simpatitzava amb els Springboks). Convertir l’odi d’un país en patriotisme era una tasca difícil i per això Mandela, que és un gran estadista, però sobretot un home intel•ligent i persuasiu, va buscar el compromís de Francois Pienaar, el carismàtic capità de la selecció.

Clint Eastwood ha volgut limitar el relat a aquests fets, eludint qualsevol vessant més dramàtica o violenta del conflicte. L’opció que pren el director és plenament deliberada i destil•la els mateixos principis de Mandela: no em vull centrar en el dolor, ni en l’odi, sinó en els bons sentiments, en l’esperança. Tot i alguna pinzellada de conflicte racial - plantejat a base de tòpics en la subtrama dels agents de seguretat del president -, “Invictus” se centra principalment en les rutines i el tarannà humanista del president – malgrat amb prou feines se’ns mostra un petit esboç de la seva vida familiar - i en el relat de la gesta esportiva. El plantejament argumental resta ambició i profunditat al film, però també és cert que, més enllà d’homenatjar a Nelson Mandela, Eastwood sap moure els fils de l’emoció i l’entreteniment.

Tot i que “Invictus” no assoleix el nivell d’altres títols del director californià - “Sin perdón”, “Mystic River”, “Million dollar baby”... -, és innegable que Eastwood és un excel•lent narrador i que sap com construir un relat emotiu i especialment èpic en el seu tram final. La trepidant seqüència de l’enfrontament amb la temible Nova Zelanda no és sinó una classe magistral de narrativa cinematogràfica que, per sí sola, ja mereix el preu de l’entrada. Cal remarcar també que bona part de la força dramàtica de la pel•lícula recau en la magnífica interpretació de Morgan Freeman (qui ja fa anys que anava rere el paper de Madiba). El veterà actor – fins i tot camina com Mandela! – és el veritable i únic protagonista i eclipsa a la resta de l’elenc. Matt Damon, qui ha hagut de treballar els bíceps per a interpretar al capità de la selecció de rugbi, es mostra correcte i voluntariós, però no aconsegueix enlluernar.

“Invictus” potser no serà una obra mestra en la filmografia del realitzador, però sí que passa el segell de qualitat del que ha de ser un bon film. Al capdavall, és la solvència de Clint Eastwood el que ens empeny a la sala de cinema cada cop que estrena una pel•lícula.

El millor: l’actuació de Morgan Freeman i la realització de la final de rugbi
El pitjor: l’admiració per la figura de Mandela eclipsa qualsevol tractament més profund o crític de la trama