Prohibició del burka al carrer. Llibertat imposada?

Fa 15 dies ens va deixar José Saramago, qui deia que havia aprés a no intentar convèncer a ningú, ja que la tasca de convèncer és una falta de respecte, és un intent de colonització de l’altre. I aquesta reflexió agafa relleu precisament ara, quan a través de la llei intentem imposar la forma de vestir d’algunes persones de la nostra comunitat.

Primer caldria mirar les raons de fons d’aquest sentiment aparentment altruista, just i alliberador. No serà la por a la diferència la que, sota la màscara de la seguretat, de la igualtat, o de la discriminació, ens empeny a voler obligar un col·lectiu de dones a vestir d’una forma “més occidental”?

Acusem a la religió musulmana de masclista i de poc respectuosa amb les dones. I, sense coneixement de causa, ens aferrem a aquests arguments diluïts per dictaminar sentència.
Parlem en nom de la seva dignitat, però no ens importa pas qui hi ha sota de cada burka i niqab. Parlem en nom de la seva llibertat, però no ens molestem en conèixer els motius o raons que les motiven a dur aquestes peces.

Fa només 500 anys que, gràcies a en Cristòfor Colom, vam començar a educar i cristianitzar als pobres americanets ja que feien i desfeien diferent a la nostra civilització supra-desenvolupada. És la tan preuada democràcia qui més morts ha dut des d’aleshores, més que qualsevulla dictadura. Des de fa 7 anys que els nostres països estem fent la guerra en nom de la Pau. I ara tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra coaccionant la forma de vestir en nom de la llibertat?

Si és contradictori buscar la pau a través de la guerra, si és contradictori assolir la castedat a través del sexe, si és contradictori arribar a la democràcia a partir d’una dictadura, no serà també contradictori dotar de llibertat a través de la coerció? La llibertat individual i grupal s’assoleix per imposició? Podem parlar d’atorgar dignitat a través de la deshonradesa?

Amb tots aquest dubtes no jutjo si està bé o malament, si és correcte o incorrecte aquesta forma de vestir; però el que tinc clar és que si realment és una injustícia i un atac a la dignitat, qui ha d’iniciar aquesta lluita són les persones que es troben sota el pes d’aquesta injustícia. I a partir d’aquí, els qui en som externs ja ens hi afegirem i donarem el màxim suport a aquesta causa. Però el que no podem pretendre és alliberar a algú que no es considera pres. 

Al llarg de la història, qui ha iniciat les lluites socials són els qui estaven en la situació pejorativa. Doncs ara també el nostre paper com a societat que acull aquestes formes de convivència, de relació, d’espiritualitat, etc., consisteix en dotar de mecanismes de presa de consciència i de cerca de justícia i dignitat, però sempre des de la llibertat.

O potser caldria entendre que la nostra visió del respecte, de la dignitat, de la honradesa, etc., és una visió subjectiva? Som prou conscients de que els drets humans no deixen de ser drets europeus que pretenem imposar a tot el món?

Francesc Medina