Boicotejadors aeris

Malgrat que d'aquest succés ja s'hagi opinat lo inopinable, hi ha un aspecte que des del primer moment m'ha deixat molt preocupat; motiu doncs d'aquest escrit, sense voluntat de repetir-me.

No conec les condicions laborals d'aquest col·lectiu i, com la majoria de mortals que fem mans i mànigues per arribar a final de mes, les seves demandes ens resultaran banals al saber què s'embutxaquen cada any. Però tot treballador té drets i deures que ha d'exigir, els primers, i acomplir, els segons; ja que no podem reclamar fins a la sacietat uns, i oblidar els altres. Ambdós estan relacionats. Les demandes dels seus suposats drets les coneixem, però tots hem vist com s'han omés alguns deures, i això els resta credibilitat a l'hora d'exigir els primers.

Un exemple en serien les seves figurades incapacitats laborals temporals. Una manca de responsabilitat cap al seu lloc de treball, però també cap als mateixos mortals d'abans, els qui fem mans i mànigues per arribar a fi de mes, ja que les seves baixes, com la de la resta de classe treballadora que fingeix malalties, es costegen amb els centenars d'euros que l'estat descompta cada mes a cadascú de nosaltres.

La baixa per malaltia és un dret? Si, sens dubte! Però aquest dret obté sentit si existeix corresponsabilitat amb la resta dels qui paguem mensualment la Seguretat Social. Perquè tots ja sabem què acaba passant quan mig país pren consciència de que està treballant per la barra de l'altre mig (que es grata la panxa simulant estar malalts).

Aquestes falses malalties no deixen de ser una anècdota més de tot aquest conflicte gestat des de fa molt de temps.

El preocupant del cas,i que fa posar en dubte la idoneïtat de que aquests individus ocupin aquestes places, és que han posat en situació d'alerta tot un estat només per reclamar unes millores laborals, en alguns casos totalment subjectives. Han fet abús de la seva posició assolida de forma democràtica, arribant a propiciar un semi- totalitarisme amb la intervenció de l'exèrcit.

Repeteixo que no sé quines són les seves condicions. I que aquests siguin els millor pagats de tot Europa no ha de voler dir que ja estiguin bé. Pot ser són els controladors italians (que cobren la meitat que els espanyols) els qui han d'arribar al nivell salarial dels d'aquí. Però malgrat tenir una jornada laboral excessiva, escassos dies de lliure disposició, i un sou que no es correspon gens amb la responsabilitat que exerceixen, no poden permetre's el luxe de boicotejar la vida de milers de persones que volien gaudir del seu dret al descans, que havien de ser intervinguts en algun centre hospitalari, o simplement havien estalviat molts mesos per tenir una desena part del sou mensual d'un controlador per fer el viatge de la seva vida.

I el que neguiteja de tot plegat és que s'hagi aribat a fer ús de l'exèrcit per pal·liar la situació. En una societat com la nostra, en vies de desenvolupament i de camí a una major humanització, l'ús de les forces militars per esmenar una circumstància com aquesta no deixa de ser un pas enrere.

Si ja hem de veure anuncis, absurdament contradictoris, on l'exèrcit es ven com l'eina per dur a terme missions de pau, sense entendre que la Pau és un mitjà i no un fi que es pugui imposar per la força, la violència i la mort. Si ja hem de sentir dir que les forces militars espanyoles duen a terme grans missions humanitàries, sense que els seus defensors coneguin la resta d'organitzacions, igual o més preparades, que també en realitzen amb un cost molt inferior, i sense estar supeditades a voluntats polítiques o interessos econòmics. Ara resultarà que gràcies a l'exèrcit s'ha superat aquest entrebanc. Amb altres paraules, que és l'exèrcit i no els propis ciutadans qui vetlla pel funcionament normal del nostre Estat. O dit d'una altre manera, que la nostra democràcia és fictícia, ja que funciona per la força; avança gràcies al control militar permanent.

I si això ja és preocupant, aquest grau personal de neguiteig es veu agreujat al veure l'aprovació social generalitzada que ha tingut aquesta actuació militar del govern central.

Fins on ha arribat el funcionariat si és capaç d'atacar el propi estat d'aquesta manera? Haurem de repensar el model de gestió pública per la immaduresa dels propis treballadors? És la força militar qui ha de vetllar, igual que en els antics règims dictatorials, per que la nostra democràcia funcioni? O haurem de desdir-nos dels nostres ideals i cedir totalment a la privatització?

Sort que el món de la restauració és de gestió privada (o ocasionalment concertada), perquè si demà els milers de bars acordessin no aixecar les seves persianes, estaríem a l'inici de la 2a Guerra Civil, sobretot si el govern decidís pal·liar la situació posant l'exèrcit darrere les barres.