Toy Story 3

Direcció: Lee Unkrich

Intèrprets: Tom Hanks (Woody), Buzz Lightyear (Tim Allen), Joan Cusack (Jessie), Ned Beatty (Lotso), Don Rickles (Mr Potato), Michael Keaton (Ken), Wallace Shawn (Rex).

Data d’estrena: 23 juliol 2010


Aquest estiu no serà només punt de trobada de comèdies lleugeretes, blockbusters varis i thrillers romàntics protagonitzats per vampirs joves i tendres. També podrem gaudir d’anhelades estrenes, com el darrer film de Christopher Nolan, “Origen” (6 d’agost) o la ja estrenada tercera - i última? - entrega de la saga “Toy Story”. Els estudis Pixar acostumen a prendre’s diversos anys per endegar una pel•lícula (una pista del nivell de qualitat de les seves produccions). En el cas que ens ocupa, han passat onze anys des de l’estrena de l’excel•lent “Toy Story 2” i quinze anys de “Toy Story”, impecable obra mestra i primer llargmetratge d’animació fet per ordinador de la història del cinema.

Malgrat la pressió de tancar una trilogia que ha esdevingut referent per al món de l’animació i per a la cultura popular cinematogràfica, “Toy Story 3” no trontolla gens en el seu camí cap a l’entreteniment intel•ligent. El film situa als nostres herois de joguina en una llar d’infants, un veritable niu de perills i aventures. La història inclou nous i enginyosos personatges que enriqueixen el relat i generen situacions divertides . Pixar demostra així que una seqüela no ha de ser necessàriament sinònim de pobresa creativa. Tots som conscients que segones i terceres parts no podran competir mai amb la novetat que suposa la primera entrega, però això no treu que els creatius no posin a treballar les neurones per buscar fórmules originals i gracioses per mantenir la qualitat del primer film. Compareu les seqüeles de “Shrek” i “Toy Story” i m’entendreu ràpidament.

No obstant, malgrat el segell de qualitat dels laboratoris Pixar, “Toy Story 3” no és una pel•lícula brillant. És una mostra formidable de cinema d’animació i d’entreteniment, però no és una obra rodona (com ho són “”Wall•E”, “Up” o la mateixa “Toy Story”). L’origen del desencís rau, un cop més, en les expectatives. I és que, avui dia, el principal enemic de Pixar és Pixar. En aquesta nova entrega de les aventures de Woody i Buzz Lightyear, s’hi detecten comptats moments en què el compàs narratiu es dilata o escenes massa llargues que no fan avançar la trama – els primers minuts de la pel•lícula -, trets poc habituals en el tarannà de la factoria Pixar.

El cert, però, és que, a grans trets “Toy Story 3” aconsegueix el que es proposa: oferir 103 minuts d’emocions i entreteniment per a grans i menuts. S’ha de reconèixer que el film inclou idees genials com l’inquietant bebè-guardià, l’histriònic i glamourós Ken (el mai prou valorat partenaire de la Barbie), els ‘atacs’ flamencs de Buzz Lightyear o el revers malèfic d’un ós rosa que fa olor a maduixes. El film combina escenes d’absoluta tendresa amb seqüències d’acció vertiginosa – el final a la planta de reciclatge és trepidant –, homenatges a drames carceraris tipus “La gran evasión” i alguns moments inquietants que piquen l’ullet al gènere de terror.
El seu director, Lee Unkrich, és membre habitual del nucli dur de Pixar (supervisat sempre pel gran guru John Lasseter). Unkrich ha estat muntador de moltes de les seves produccions i també co-director a “Buscando a Nemo”, Monsters Inc.”, i “Toy Story 2”. La seva experiència i la de la llarguíssima llista de membres de l’staff tècnic que apareix als crèdits finals es tradueix en una producció minuciosa fins a l’extenuació, posseïdora d’una factura visual inigualable, marca de la casa. Al capdavall, “Toy Story 3” potser no pujarà al podi de la filmografia de Pixar, però de ben segur que ho farà en el de les propostes cinematogràfiques d’aquest estiu.

El millor: la versatilitat visual i narrativa dels personatges, començant per Mr Potato
El pitjor: surt perdent únicament si es compara amb altres obres mestres de Pixar