Més sobre les Zones blaves

La blanca és pels residents a la ciutat, i la blava, la famosa zona blava, és pels forans. Suposo que és un sistema amb la seva lògica i no el refutaré pas en la seva totalitat, però si que en destacaré l'absurditat de la seva utilització durant els dies en que jo vaig ser-hi: a finals d'agost la gran part dels florentins estan de vacances “al mar” (una obsessió que comparteixen amb la resta dels seus compatriotes), i la majoria dels turistes que s'acosten a la capital de la Toscana ho fan amb transport públic, o amb transport privat col·lectiu; de manera que és ben fàcil, just sortint del centre històric de la ciutat, trobar-te amb carrers completament buits.

Vies desertes on en una banda no hi pots aparcar ja que són places reservades als residents que no hi són ja que han marxat de vacances, i a l'altre banda has de pagar barbaritats per estacionar-hi el cotxe durant un màxim de tres hores, tot i ser l'únic que vulguis aparcar en aquell carrer.

Però no cal anar fins a la ciutat del renaixement per viure-hi les incoherències de la zona blava, només cal que entris al passeig marítim de Vilanova des de la ronda d'Europa. Els estacionaments del centre de la calçada estaran més o menys plens fins creuar el carrer del gas. A partir d'allí, on comença la zona blava, hi habita la desolació automobilística quan l'atracció de la sal,el sol, i la sorra comença a minvar.

Jo tenia entès que la zona blava era un sistema per intentar distribuir de forma més equitativa les places d'aparcament. Però en el moment en que aquestes places resten buides, o és que no hi ha escassetat d'estacionaments, i per tant no cal invertir en pintar línies blaves a la calçada, o és que el cost d'oportunitat d'aparcar temporalment en aquell espai surt molt més rentable. És a dir, que el preu de cada aparcament és molt més elevat que la necessitat de cada conductor d'aparcar-hi; i aleshores la zona blava deixa de ser un sistema de racionalització d'aparcaments per passar a ser un luxe; de ser un bé col·lectiu passa a ser un bé privat.

I és que si és un sistema de racionalització dels aparcaments de la via pública, el preu hauria de variejar entre un preu mínim per cobrir part de les despeses del que deu costar mantenir les zones blaves, i un preu màxim que seria el que el conductor estaria disposat a pagar. Perquè quan el preu per minut és tan elevat, o és que mantenir aquest sistema és massa car i caldria replantejar-lo, o és que es fa cas omís a la necessitat d'aparcament i només es busca el lucre.