Crisi de valors

No és casual que a Barcelona i també a d’altres municipis catalans, tot i que probablement amb menys intensitat que a la capital, tinguin lloc cada dos per tres aldarulls que acaben com el rosari de l’aurora. Certament els fets d’ahir deuen ser els més greus de tot un conjunt de fets i circumstàncies. Al costat del problema de fons, estic convençut que la circumstància de què el Secretari General del Departament, i candidat d’Iniciativa per Girona, Joan Boada, abandonés les seves responsabilitats de Govern, per posar-se darrera una pancarta no és més que una anècdota. Això sí una anècdota que posa de relleu quines són les prioritats de la persona en qüestió.

L’ocupació de propietats privades ja sigui ociosa o reivindicativa s’intensifica des de que reben mostres de simpatia per part de la màxima autoritat dels Mossos. I acabar les ocupacions amb disturbis sense merèixer l’atenció dels màxims responsables del Departament d’Interior sembla també estar a l’ordre del dia.

Els fets de Barcelona esgarrifen, però també esgarrifen les xifres: a Catalunya hi ha 55.000 ni-ni-ni (ni estudien, ni treballen, ni ganes de fer-ho), 150.000 joves sense feina, un 30% de fracàs escolar. És una situació explosiva que només necessita una espurna per esclatar com va passar l’any passat amb la ocupació i desallotjament de la Universitat de Barcelona, o com va passar el dia de la vaga general.

Valors com el respecte a la propietat, el respecte als bens comuns, el respecte a l’autoritat, o simplement el respecte, juntament amb d’altres com ara la cultura de l’esforç individual, o simplement la valoració del sistema democràtic, s’han diluït sota conceptes bonistes com ara el tarannà, la comprensió a la transgressió o el dret a no fer rés i viure bé. No tinc cap mena de dubte que aquestes són les conseqüències de la generació logse i d’uns governs febles; febles en valors. O som capaços de corregir també aquesta crisi immediatament, o les revoltes de les banlieues de Paris seran només una anècdota.