Josep-Tomàs Àlvaro i Juncosa (primera part)

“Potser els temes de turisme i de promoció els socialistes no se’ls han cregut mai gaire. I no és una qüestió d’aquesta legislatura; des del 1989, quan entra el senyor Jaume Casanovas, no ha estat mai una prioritat. Ells no volien ser els cambrers d’Europa, van dir, però avui si la ciutat tira no és gràcies a la indústria, sinó al comerç, als serveis, a la restauració. Nosaltres estem satisfets perquè amb el pressupost minso que hem tingut sempre la feina que s’ha fet ha estat força bé. Segur que se’n podia haver fet força més, però falta que el govern s’ho cregui. Moltes vegades trobo aquesta falta de complicitat dels socis de govern”.

Aquestes declaracions fetes per Josep-Tomàs Àlvaro al Diari de Vilanova a finals d’estiu mentre ocupava l’alcaldia accidental de la vila mostren una vegada més la política -sovint erràtica- de la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest estirabot d’Àlvaro, més propi del discurs de qualsevol grup de l’oposició que no del màxim responsable de l’àrea de Promoció Econòmica i segon tinent d’alcalde de Vilanova, ha estat prou comentat i valorat en cercles polítics i periodístics com l’enèsima sortida de to de qui està més preocupat pel seu futur polític i personal que d’atendre amb determinació les seves obligacions com a regidor.

No seria fàcil pel principal grup de govern de la ciutat, el Partit dels Socialistes de Catalunya, suportar la presència dels altres dos socis si no fos, òbviament, per la suma de vots que configura el tripartit vilanoví i per l’efecte para-xocs que, a efectes pràctics, implica la presència de Josep-Tomàs Álvaro i de Iolanda Sánchez al consistori. Sembla, però, que a pocs mesos de les properes eleccions municipals l’únic regidor d’Esquerra comença a desentendre’s de l’activitat política diària; fins i tot a vegades sembla que la seva ocupació quotidiana a les xarxes socials mostrant els cultius de l’hort o la seva creativitat gastronòmica sigui prou més fecunda que la seva preocupació per desencallar el debat sobre el model turístic més adequat per a la ciutat o repensar el calendari de fires i esdeveniments lligats a la promoció econòmica de la nostra ciutat.

Un bon tipus

Josep-Tomàs Àlvaro és un bon tipus; és divertit, irònic, té un sentit de l’humor molt vilanoví (amb tot el que té de bo i dolent aquesta especificitat local) i usa un cert to xulesc per amagar una brutal timidesa. Àlvaro és bona persona, algú amb qui pots mantenir una conversa agradable al voltant d’una bona taula. Amb tot això, per què el lideratge d’Àlvaro al capdavant d’ERC no ha funcionat? Quin ha estat el seu principal problema com a regidor? Per què el seu missatge no ha sabut quallar en la societat vilanovina? Per què la secció local d’ERC no ha sumat mai més de dos regidors? Quines han estat les pífies d’Àlvaro?

El líder republicà ha comès dues errades: no ha sabut muntar equip, un equip professional i ben preparat, transversal, amb bons contactes a diferents sectors de la societat local i amb la ment oberta. Greu errada. El segon pecat d’Àlvaro ha estat confiar en les persones equivocades que no han dubtat en apunyar-lo a l’esquena mentre juraven fidelitat al seu líder. El cap de llista d’ERC durant més de quatre legislatures s’ha adonat massa tard que els principals enemics i adversaris els ha tingut a dins del partit, enemics que no han dubtat en difondre rumors de tota mena (alguns de molt mal gust, per cert), que han organitzat reunions clandestines en bars cèntrics a la vista de tothom, que han intentat -sense donar mai la cara- implicar ciutadans independents en candidatures alternatives a Àlvaro (és antològic l’sms enviat per un exregidor al líder d’ERC dient-li “ja tenim llista alternativa a Àlvaro a punt!”). Tot plegat, lamentable. Josep-Tomàs Àlvaro s’ha equivocat en moltes coses, li ha mancat molta mà esquerra, però això no treu que els intents constants de defenestrar-lo i els “mals rollos” interns que ha generat aquesta situació hagi provocat una fugida en massa dels millors actius del partit. És el preu que ha hagut de pagar ERC per culpa d’alguns que han practicat la política de la terra cremada, de voler esquitxar-ho tot fent veure que “nosaltres no hi tenim res a veure”. Fer sang sense embrutar-se. Encara ara Josep-Tomàs Àlvaro deu maleir el dia que va posar a subhasta l’alcaldia a canvi de sou i despatxet per a algun dels seus exregidors.

Arnau Nin
arnaunin@gmail.com