Versió aragonesa sobre l’Estat Català

Tot i afirmant que la Reialesa de Ramir II vulnera,segons els catalans, el Testament d’Alfons el Bataller ,que mai no va ésser reconeguda per I’Església de Roma, de la qual el Regne d’Aragó era vassall , difícilment una successió aragonesa davallant, estrictament dels drets del Rei Ramir II hauria estat viable. Tanmateix, encara que admesa la Sobirania mancada de Ramir II, la transmissió d’aquesta Sobirania a la seva filla Peronella no es va produir mai, en cap ocasió ni avinentesa ni per cap concepte,cosa tan òbvia que, encara que en un instant mental el Rei Ramir l’ hagués volgut fer,que precisament no el va fer mai,no hagués acomplir-lo, per tal com el dit Ramir II ja havia fet donació del seu Regne d’Aragó i havia "Abdicat del Tron" a favor del Comte de Barcelona.El Rei Ramir II,ja havia signat amb el seu darrer document de donació “el document d'abdicació més antic fet per pròpia mà d’un sobirà a Occident".

El fet fictici de les Transmissions es reprodueixen en el suposat heretatge que la Peronella va fer a favor del seu fill Alfons, dels seus hipotètics Drets successoris. En aquest cas, el fingiment d’una imaginària Sobirania per part de la Peronella i la seva colla de Consellers ultrapassaria tota mesura (sic).Justa la fusta,La Peronella no gaudia pas del Poder Sobirà ni tan sols era "Mestressa del Regne d’Aragó",tant perquè el seu pare Ramir II l’havia transferit i donat el Regne a Ramon Berenguer IV, com perquè el dit pare seu no havia fet mai Testament ni tan sols donació a favor de la seva filla.

Els suposats Actes transitius de Peronella al seu fill Alfons el Cast, si per una banda són paper mullat, és a dir, són invàlids, tant els dos Testaments com l’Abdicació fictícia de la Peronella, per l’altra banda, per la dels qui volen fer valer les seves Disposicions com a "Raó de determinats fets històrics", en constitueixen un veritable frau,perquè a més de la invaliditat de tals documents, hi ha prou elements per considerar-los no reals.

Eminents i destacats Historiadors aragonesos,com ara J.M.Lacarra i J.M. Ramos Loscertales, manifesten - per sostenir la versió aragonesa- que la transmissió de la Sobirania d’Aragó del Rei Alfons I, no la va transmetre els Ordes Militars, sinó de Ramir I el Monjo, fet Rei pels Cabdals d’Aragó,bo i dient-ne que la donació dels Ordes Militars es va fer a Ramon Berenguer IV i descendents i als Documents de Cessió no es fa cap esment ni de Ramir II ni de la Peronella, tot i mantenint que el Regne d’Aragó havia passat d’Alfons a Ramon Berenguer IV Comte de Barcelona per la cessió dels Ordes Militars”.L’accessió al poder de Ramon Berenguer IV es recolzava en dos supòsits diferents: a) l'aragonès, basat en el matrimoni de Peronella i b) el de I’Església fonamentat en la cessió que al Comte de Barcelona van fer els Ordes militars.

J.M.Ramos Loscertales diu: N'hi ha transmissió del Domini del Regne i “encomienda” dels homes regnícoles. És a dir, transmissió del Senyoratge al Comte com a marit de la seva filla i àdhuc en el cas que aquesta mori. Però del moment que el donador es reserva la disposició de l’honor, que és tingut per ell, el donatari té simplement un dret d’expectativa del domini”.

La successió d’Aragó partint de Ramir II i a través de Peronella pervinguda a Alfons el Cast és d’una irrealitat total, que així i tot i a través de la seva insidiosa repetició ha exercit una influència pertinaç en la Història. Perquè el que es pretenia amb la successió a través de Peronella, era demostrar que no hi havia hagut alienació del Regne d’Aragó a un sobirà estranger. Per tal d’assolir-lo, la versió aragonesa sosté que la intervenció de Ramon Berenguer en el procés va ser només el de marit de Peronella, sense que això impliqués cap traspàs de sobirania. D’aquesta forma s’ha volgut interpretar la unió de Ramon Berenguer i Peronella, en el pla polític, com una unió matrimonial, que esdevingué personal, segons diuen, en Alfons el Cast.

Així creuen poder mantenir la ficció d’un mer canvi de Dinastia al seu Regne d’Aragó, pretenen explicar la unió amb Catalunya i, alhora, defugir el que és més important, la donació del Regne d’Aragó al Comte de Barcelona i la creació d’un nou Estat català-.El que és ben cert és que hi va haver de bell començament un esforç potent per alterar la realitat i fer per manera que la Sobirania del Regne d’Aragó aparegués d’aquella forma que més pogués afavorir els seus designis de poble i país-.

Clar i català i en conclusió, la versió catalana que fa Titular de tots dos Estats (Aragó i Catalunya) units a Ramon Berenguer IV, és I’única que ha tingut consistència i l’única que compta amb documents provatoris,tot i resultant un Estat Català en llengua catalana i en referents de la Monarquia Catalana.

Froilan Franco, àlies El Mestre. Sitges