La màgia de la campanya electoral

Us diria que les campanyes electorals m'encanten, però no seria ben bé així. El que em fascina de veritat és l'efecte que aquest període de temps té en relació als partits polítics que es presenten a les eleccions i, sobretot, als candidats i a la militància implicada.

El primer signe que ens avisa que la campanya electoral ja comença a ser una cosa propera en el temps és aquesta misteriosa resurrecció de comptes de twitter i facebook i, en general, de qualsevol identitat a les xarxes socials. De cop doncs, aquell usuari que feia temps que no piulava, aquell regidor del nostre ajuntament que mai havia tingut twitter o aquell perfil a facebook que restava mig abandonat, prenen de nou vida amb una activitat frenètica comentant, responent, i llançant missatges de partit.

El segon avís que ens llancen per tal de preparar-nos per la campanya electoral són tots aquests cartells penjats pels nostres respectius municipis que ens avisen d'una sèrie d'actes de contingut polític, previs a la campanya electoral. El que m'agrada més d'aquest tipus d'actes, així com dels que ja es donen en plena campanya, és la possibilitat d'escoltar i conèixer el regidor del teu municipi, gràcies a que sempre acostumen a acompanyar els candidats o els personatges més coneguts del partit en la seva visita al lloc determinat. I dic que m'agrada perquè molts cops assistir a aquest tipus d'actes és la primera presa de contacte que tens amb determinats regidors d'un municipi concret, propensos a no deixar-se veure si no és en campanya electoral.

El tercer i el definitiu acte que ens assenyala que ja estem en campanya electoral és la tradicional penjada del primer cartell. A partir d'aquest moment, ens venen quinze dies d'anuncis electorals, actes, cartells, missatges per les xarxes socials i, sobretot, de trobar-nos a regidors i candidats en girar qualsevol cantonada, dirigint-nos paraules amables i repartint pamflets electorals amb els seus millors somriures.

Però la màgia de les campanyes electorals sempre es dissipa i juntament amb ella, els perfils a les xarxes socials s'abandonen progressivament, els regidors i candidats es tornen més inaccessibles, els locals dels partits es tornen a posar en lloguer i el que abans era un somriure ara es converteix en un “no tinc temps”.

S'esvaeix doncs aquesta proximitat entre polític i ciutadà i torna a imperar la indiscutible separació entre ambdues esferes. Fins que, de nou, tornin a girar els engranatges de la maquinària electoral.